dilluns, 31 de juliol de 2017

LA “VERITAT” I TARRAGONA



Praga, anys 60 del segle passat, congrés d’intel·lectuals txecs organitzat pel Partit Comunista, al poder. El responsable d’ideologia del Partit (les majúscules són meves) acaba d’intervenir per demanar a escriptors i directors de cinema que escriguin la Veritat (les majúscules són seves). I què és la Veritat? Tot el que és “útil per a la classe treballadora” i, sobretot, per a la seva avantguarda organitzada, el totpoderós Partit Comunista. “Qualsevol crítica a la Unió Soviètica és un acte d’agressió imperialista”, els diu.

Quan acaba el seu discurs-llauna un jove guionista present a la sala s’aixeca per intervenir. El que diu esdevé tota una lliçó de dignitat, valentia cívica i de refutació al dogmatisme totalitari del portaveu de “la Veritat”. Comença citant la famosa màxima tradicionalment atribuïda, erròniament, a Voltaire: “no estic d’acord amb el que diu però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho.” Després exposa la necessitat d’obrir la realitat política i social a la crítica, de qüestionar les grans certeses que sempre són l’avant-sala de la Dictadura i acaba afirmant la seva decisió de no sotmetre’s per més temps a cap tòtem sagrat en nom d’un futur lluminós immaculat, però mai materialitzat.

En acabar, silenci sepulcral a la sala. Durant la intervenció de l’escriptor el responsable d’ideologia del Partit s’agitava nerviosament al seu seient, segons coincideixen tots els testimonis. Quan el jove professor de l’acadèmia de cinema baixava de l’atri l’aparatxic del Partit el va increpar: “t’has equivocat!”. Una versió menys prosaica afirmava que en realitat va dir-li: “l’has cagat!” En tot cas, el resultat va ser el mateix, pèrdua de la feina i exili al cap de poc temps. I va estar de sort! Només uns anys abans hagués estat tancat ipso facto a la presó i durant els temps caníbals de l’stalinisme hagués estat executat d’un tret a la nuca per la policia política.  

Sempre he tingut present la coherència i el valor que va demostrar aquell dia Milan Kundera (el jove escriptor que es va enfrontar amb la Dictadura). Sempre he valorat el valor del dubte, la qualitat que més admiro en l’ésser humà que deia Antoni Rovira i Virgili. Sempre m’he sentit orgullós de la meva condició de tarragoní. Una condició que inclou un tarannà tolerant, respectuós, incrèdul amb el dogmes majestàtics –fins i tot, un punt satíric-, amant de la llibertat, que prioritza el matís i que rebutja els falsos maniqueismes que divideixen la realitat entre bons i dolents. La Tarragona insubmisa i immortal que prefereix la resistència heroica -com el 1811, com el 1936- enlloc del jou tirànic imposat per la violència.     

I és per això que com a alcalde de Tarragona he de tornar a alçar la veu convidant tothom a la reflexió ara que encara som a temps d’evitar caure en el pla inclinat cap a on ens condueixen els discursos tancats que divideixen la societat entre purs i fariseus. Els signes d’intolerància van in crescendo i són evidents per a qualsevol observador objectiu: desqualificacions, acusacions de traïció, guerra de banderes, rialles burletes dirigides al discrepant, etc.

No caiguem en l’error històric que suposaria dividir Tarragona en funció del sentiment d’identitat nacional i el grau d’intensitat d’aquest sentiment. En democràcia renunciar a la discrepància i a la pluralitat és renunciar a la llibertat. La repetició constant de consignes, siguin quines siguin, tant a les xarxes com a la nostra vida quotidiana no converteix en real el que és fictici, ni pot transformar als tarragonins en arquetips que surten del motlle d’una única opció ideològica o nacional. La desqualificació sistèmica mai pot ser una opció. Mai ningú pot auto atribuir-se la representació de la voluntat de tot el poble.

Nelson Mandela va tenir el coratge d’incorporar els símbols identitaris dels afrikaners (que l’havien condemnat a mort i posteriorment a presó perpetua) a la nova Constitució, himne nacional i bandera de la nova Sud-àfrica “de tots els colors de l’arc de Sant Martí”. Si l’entesa i l’acord han estat possibles en escenaris infinitament més conflictius i difícils que la nostra situació actual perquè no han de ser possibles ara?


Som una única societat amb uns objectius comuns i compatits de benestar i progrés social i econòmic, formada per tarragonins i tarragonines madurs cadascun dels quals té opinions i criteris polítics perfectament respectables. Mai hem de permetre que l’insult i l’estigmatització sistemàtica formin part del paisatge natural de la nostra estimada ciutat. El triomf de “la Veritat” que denunciava Kundera suposaria la fi de l’essència de Tarragona, i de tot el que significa de llibertat i justícia. Però evitar-ho no és tan sols responsabilitat de l’alcalde, que també, o de l’Ajuntament. Evitar-ho suposa el compromís dels tarragonins i tarragonines amb la nostra tradició humanista. Una tradició perfectament reflectida per l’historiador que, referint-se al setge de Tarragona per l’exèrcit imperial napoleònic, va escriure: “en uns moments en què el més natural per als tarragonins hagués estat pensar en ells mateixos, ells van decidir conscientment pensar en els altres.”   

divendres, 28 de juliol de 2017

LA CONVERSA AMB EN SERGI



Vaig conèixer el Sergi, diguem-li Sergi, en un fòrum de debat sobre mercat laboral i joves. Lúcid, brillant, preparat, el Sergi es va presentar com un jove arquitecte de 28 anys amb estudis de postgrau a Noruega. Amb un nivell d’anglès nivell nadiu i amb un currículum acadèmic notable.

Vaig tornar a veure el Sergi al supermercat un dia que estava fent la compra setmanal. Més concretament en un dels centres d’una gran cadena de supermercats on treballa de reposador. Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell una estona quan em va reconèixer. Recordava el meu compromís polític amb el socialisme democràtic. No el compartia. Políticament el Sergi simpatitzava amb qualsevol opció que sonés a radical. A les darreres eleccions al Parlament va votar la CUP i a les eleccions legislatives a Podemos. “I no vaig votar al Partit Comunista de Corea del Nord perquè no vaig poder.” Somriu. És obvi que es tracta d’una metàfora política però crec entendre el que significa. La ruptura, la ruptura d’una generació de joves amb la legitimitat d’un sistema que els exclou malgrat haver fet tot el que estava al guió previst per aquest sistema per tal de “triomfar”. Ha estudiat el Sergi? Ho ha fet. Ha ampliat el seu nivell d'estudis? Obvi. S’ha sacrificat? Sí. S’ha qualificat per tenir opcions reals de trobar treball estable segons tots els paràmetres previs previstos? També. I amb quina realitat es troba? Amb feines precàries, inestables i de baix nivell adquisitiu. O bé l’atur. O bé haver de marxar a l’estranger per guanyar-se la vida.

Quan intento argumentar que les opcions radicals tan sols aconsegueixen perpetuar l’estatus que afirmen denunciar (la CUP ha acabat votant els pressupostos de Junts pel Sí, i Podemos ha dividit l’esquerra i ha permès que Mariano Rajoy continuï sent president del Govern votant contra la investidura d’un president socialista) i impedir, per tant, el canvi real; torna a somriure. Busca una imatge al mòbil i me l’ensenya. En ella es veu un ex-president del Govern sortint del que sembla un iot o embarcació d’estiueig. “No us crec”, diu, mentre continua somrient. Penso en aquell moment en la importància del que Jung anomenava arquetips. Una imatge primordial que capta l’atenció del subconscient i anul.la l’anàlisi racional. Un segle i mig de socialisme, de lluita pels drets dels treballadors, acaba de ser escombrada per la imatge d’un senyor sortint d’un vaixell.

Reconec que, per a mi, la conversa va resultar molt interessant. Crec que les sensacions del Sergi són comunes a bona part dels membres de la meva generació. Una generació condemnada, per primer cop en dècades, a viure en pitjors condicions materials i laborals que la generació dels seus pares.

Penso també que aquest és el repte actual del socialisme democràtic. No només a Catalunya i Espanya, sinó al conjunt del món, donar resposta al neguit dels joves davant del futur i defensar els seus drets i interessos. A diferència del Sergi jo sí crec que el socialisme i la socialdemocràcia tenen validesa. Possiblement, tenen més validesa que ara fa deu anys. Però també considero que hem de millorar les eines i instruments polítics per assolir allò en què sempre hem cregut: una societat socialment més justa, amb la igualtat d’oportunitats que permeti als Sergis guanyar-se la vida dignament, tal i com es mereixen. Una societat solidària i plural, sense falses dreceres que condueixen a règims dictatorials o autoritaris. Un model econòmic de dimensió humana, no regit tan sols per criteris de mercat, que embridi d’una vegada per totes l’especulació financera que tanta devastació ha provocat a peu de carrer. Això no ho farà ni el capitalisme liberal ni el comunisme dogmàtic, tan sols el socialisme fermament ancorat en els valors democràtics és capaç de donar resposta a aquest repte històric.


Ara bé, per fer-ho també crec que hem de predicar amb l’exemple de manera que, mai que més, cap Sergi pugui identificar el socialisme, i tot el que traspua de defensa de la dignitat humana, amb un senyor bronzejat sortint d’un vaixell d’alta eslora.  

dimecres, 26 de juliol de 2017

JOAN RUIZ: “ADIF REPARARÀ ENGUANY TRES PONTS SITUATS A REUS PER UN IMPORT DE 174.420 EUROS”



El diputat del PSC al Congrés Joan Ruiz ha informat avui que ADIF repararà aquest 2017 tres ponts situats en el traçat ferroviari de la línia Lleida-Reus-Tarragona per un import total de 174.420 euros. Els ponts es troben situats als punts quilomètrics 89,2, 89,9 i 88,8.

Així es desprèn de la resposta oficial per escrit del Govern a les preguntes i requeriments del grup socialista en aquest sentit.

“En concret, les actuacions consisteixen en el sanejament dels paràmetres de formigó, neteja i passivament de les armadures malmeses per procedir a la recomposició de les seccions amb morter d’alta resistència, la recuperació general dels ponts i l’estabilització dels murs d’acompanyament, amb l’execució d’un contrafort a tota la longitud cimentat amb pilones en tot el terreny.”

En la mateixa línia el projecte contempla la regularització de les alçades dels estreps mitjançant morter amb l’objecte de reparar les pèrdues de material que hagi patit per l’erosió dels anys. Finalment s’executaran les obres de passeigs de serveis a ambdós costats dels ponts.

En relació a aquesta qüestió el portaveu socialista a l’Ajuntament de Reus Andreu Martin ha afirmat que “des de sempre els socialistes hem treballat per garantir als reusencs i als usuaris d’aquesta línia un servei més modern, més segur i més ràpid i per això vàrem demanar al nostre grup parlamentari a les Corts Generals que incidís sobre aquest tema que afecta la vida diària de centenars de reusencs i reusenques.”

En aquest sentit, el grup municipal socialista considera que la millora d’aquests ponts permetrà millorar la seguretat dels vehicles i dels vianants i afavorirà la mobilitat a la zona.

“Demanem ara a ADIF celeritat a les obres ja que es tracta d’un acció menor en temes de quantia econòmica i, per tant, perfectament realitzable en el menor termini de temps possible. Demanem també que es doni tota la informació necessària tant als veïns com als industrials de l’àrea afectada pels treballs. En tot cas estarem amatents a aquesta qüestió i demanarem al nostre grup parlamentari que vetlli per l’execució d’aquestes necessàries obres de millora.”


“És el treball constant i eficaç allà on toca, sense numerets ni escarafalls, el que dóna resultats fructífers al servei dels reusencs i reusenques”, ha emfatitzat el portaveu socialista.  

A-27: FARTS D’ESPERAR!



La nova demora anunciada pel ministeri de Foment referent a les obres de l’autovia A-27, la que afecta el tram Valls-Montblanc i el túnel de Lilla, és absolutament incomprensible i intolerable. Incomprensible si tenim present que el mateix Govern del PP presumeix que la crisi econòmica “ya es cosa del pasado” un dia sí i l’altre també. Incomprensible si recordem que el PP es va presentar a les eleccions del 2011 amb la promesa de “prioritzar les obres de l’A-27”. Incomprensible si analitzem les raons adduïdes ara per demorar un cop més els treballs: la presència d’argiles expansives al túnel. De traca i mocador. Ha calgut esperar a què arribessin les màquines al llindar del túnel per descobrir l’existència d’aquests problemes? De veritat? No sabien que els mateixos informes tècnics de Foment alertaven d’aquesta composició argilosa del terreny...fa més de 10 anys?

Com hem arribat fins aquí? Recordem breument com han anat les coses. Durant els vuit anys de l’entente cordiale entre el PP i CiU, de 1996 a 2004, tot i el caràcter expansiu aleshores de l’economia, el projecte constructiu de l’autovia A-27, que havia d’unir el nucli del Camp de Tarragona amb l’interior del país i el litoral cantàbric, va dormir el somni dels justos en algun despatx de Foment a Madrid (o de Barcelona, tant s’hi val). Va ser el Govern socialista qui va creure de debò amb aquesta autovia vital per les comarques tarragonines. I quan diem va creure de debò volem dir licitacions d’obres, inversions econòmiques reals i partides pressupostàries concretes.

Gràcies a aquest compromís del Govern socialista amb el desenvolupament del Camp de Tarragona es va iniciar aquesta infraestructura fonamental, una via gratuïta d’altes prestacions, que s’ha de convertir un cop sigui una realitat en el corredor natural que uneixi la costa tarragonina amb l’interior del país i el conjunt del nord peninsular. Acabant amb les cues, els problemes de mobilitat i, sobretot, amb els accidents de trànsit que pateix la N-240.

Sempre vàrem tenir clar que aquesta autovia era una prioritat per l’impacte extraordinàriament positiu que tindria per la cohesió social de les nostres comarques (vertebrant transversalment el territori) i la dinamització del nostre teixit productiu, tant pel sector químic, com pel turisme, com per les entrades de mercaderies que arribessin via Port de Tarragona. Qualitat de vida i generació d’activitat econòmica i nous llocs de treball, en definitiva.

Posteriorment la crisi econòmica que va esclatar amb tota la virulència a finals de 2008 va obligar a aturar les inversions en obra pública. Per què? Perquè el Govern socialista va decidir prioritzar les polítiques socials en detriment de l’execució en infraestructures. Vàrem dir, i ho sostenim, que un quilòmetre de carretera pot esperar un any però el pagament de les prestacions d’atur no. Ni les beques menjador. Ni les pensions o les ajudes a la dependència. Alguns dels que, des de posicions presumptament d’esquerres o fins i tot d’extrema esquerra, aleshores ens acusaven de “traïció” després quan han tingut la responsabilitat de governar o d’aprovar els pressupostos de la Generalitat han reduït les inversions del Govern català a les comarques tarragonines en dues terceres parts en relació al volum inversor que rebíem del Govern catalanista i de progrés. S’han quedat afònics en relació al que aleshores exigien a crits. Ells sabran amb quina coherència i legitimitat...  


En tot cas, un cop superada la situació d’excepcionalitat provocada per la crisi és del tot inversemblant que es continuïn mantenint en stand by les obres d’un projecte essencial per Tarragona que els socialistes vàrem impulsar i desenvolupar. Els ciutadans d’aquestes comarques estan farts d’esperar, amb raó, a què el Govern del PP es comprometi a fer allò que va prometre el 2011. En aquest sentit ja anunciem que hem presentat, i continuarem fent-ho, iniciatives tant a les Corts Generals com al Parlament de Catalunya instant a Foment a prioritzar d’una vegada per totes les obres de construcció de l’autovia fins a Montblanc en el menor termini de temps possible. No fer-ho adduint la complexió de la composició argilosa d’uns terrenys que ja coneixien fa més de deu anys, o que han aparegut unes pissarres, seria una nova presa de pèl que no ens mereixem els habitants del Camp de Tarragona. 

dilluns, 24 de juliol de 2017

EL PSC DEMANA LA COMPAREIXENÇA URGENT DEL SECRETARI GENERAL D’INFRAESTRUTURES PERQUÈ EXPLIQUI LES CAUSES DE LA PARALITZACIÓ DE LES OBRES DE L’A-27 AL TÚNEL DE LILLA



El diputat del PSC al Congrés per Tarragona, Joan Ruiz, ha demanat aquest migdia la compareixença urgent del secretari general d’infraestructures del ministeri de Foment a fi i efecte que expliqui les causes que han motivat la paralització de les obres de l’autovia A-27 al túnel de Lilla i si això suposarà una nova modificació del calendari previst.

La compareixença tindrà lloc a la comissió de Foment de les Corts Generals. En cas de no assistir el secretari general d’infraestructures el grup socialista demana la compareixença d’un alt responsable executiu de Foment que pugui aportar llum sobre una qüestió capdal per al conjunt del Camp de Tarragona.

“Com es va tornar a demostrar ahir mateix el territori està fart. Fart d’excuses, dilacions sine die i d’esperar i esperar a l’execució d’uns treballs que són essencials per les comarques tarragonines. No s’entén que ara patim una enèsima dilació d’un any addicional amb l’argument del caràcter argilós del terreny”, ha assenyalat Ruiz.

“Que la configuració del túnel era argilosa ja se sabia i caldria haver-ho previst en el projecte del tram. Els socialistes exigim, un cop més al Govern, celeritat en les obres, que es tregui la son de les orelles d’una vegada i que aposti d’una vegada per totes per impulsar l’autovia A-27. Un objectiu a l’abast del Govern de Rajoy si tingués la voluntat política de dur-ho a terme.”

Joan Ruiz ha contraposat aquest inacció amb l’impuls que va rebre el disseny i execució d’aquesta autovia durant els anys de Govern socialista. “Aleshores rebíem inversions anuals superiors als 500 milions d’euros a la demarcació de Tarragona, i no inferiors als 325 milions com passa ara amb el PP. I no per cap casualitat sinó perquè els socialistes vàrem entendre que aquesta autovia era el corredor natural que havia d’unir el Camp de Tarragona i al Costa Daurada amb el nord peninsular.”

Finalment el diputat socialista ha recordat l’impacte enormement positiu que l’A-27 tindrà per la cohesió social del territori i pel seu progrés econòmic. “Fem una crida al PP a què abandoni la seva desídia per evitar a què haguem d’esperar que els socialistes tornem al Govern per recuperar les inversions que ens mereixem pel nostre volum de població i el dinamisme del nostre teixit econòmic sobre el conjunt nacional”, ha conclòs Joan Ruiz.  

    

EL PSC DEL CATLLAR DEMANA EXPLICACIONS SOBRE UN DECALATGE DE 15.600 EUROS EN LA PUBLICACIÓ DELS PRESSUPOSTOS MUNICIPALS D’ENGUANY



Els regidors del PSC a l’Ajuntament del Catllar han fet públic avui que demanen explicacions urgents a l’equip de Govern sobre un decalatge de 15.600 euros en la publicació dels pressupostos municipals d’aquest 2017. Un error que ha identificat el grup socialista.

Segons explica al portaveu socialista Antonio López, “en revisar els comptes d’enguany ens hem trobat amb una diferència de 15.600 euros entre el pressupost aprovat al ple municipal i el pressupost que surt publicitat al butlletí oficial de la província de Tarragona.”

Així, si en l’acta del ple trobem que hi consta un volum total en el capítol de despeses que s’eleva a 4.064.975 euros en l’edicte del B.O.P. de la província aquest quantia total de despeses es redueix a 4.049.375 euros.

“Però no acaben aquí les sorpreses! Si desgranem les despeses, punt per punt, veurem que hi ha mutacions incomprensibles entre un document i un altre.”

Per exemple, les inversions reals que reflexa l’acta municipal ascendeixen a 755.932 euros mentre que a l’edicte del butlletí oficial de la província aquesta xifra inversora es redueix a 0 euros.

“I el mateix passa a vàries partides. Un altre exemple, les despeses de personal quasi es dupliquen d’un document a un altre: passem de 1.109.007 euros a l’acta municipal a 2.003.400 euros del butlletí provincial. I així podríem seguir i seguir...”

En relació a aquesta qüestió Antonio López ha volgut deixar clar que “el primer que exigim és una explicació immediata a l’equip de Govern del perquè d’aquest error monumental. Nosaltres no som una força populista, ni atiem la demagògia sense arguments. Al contrari, som una opció responsable amb voluntat de Govern i de servir als interessos dels veïns i veïnes del Catllar. Ara bé, és obvi que s’ha produït un error clamorós i trobem molt lamentable que haguem hagut d’estar nosaltres, des de l’oposició, els únics en veure-ho mentre l’equip de Govern segueix dormint el somni dels justos...”


“Crec que hores d’ara podem afirmar que, com a mínim, ens trobem davant d’una nova evidència més que demostra que l’actual suma de Govern a l’Ajuntament del Catllar tan sols traspua una desídia, manca de lideratge i descontrol difícilment superables. Només així es pot entendre que es comentin despropòsits d’aquesta magnitud sense que ningú se n’adoni”, ha lamentat el portaveu socialista.    

divendres, 21 de juliol de 2017

DESCENDINT L’ESCALA CAP A UN OBSCUR ABISME?



Un error. Un extraordinari error. Em refereixo a l’anunci per part del president Trump de l’abandonament per part dels Estats Units de l’acord de Paris. Estem, sense risc a exagerar, davant d’un autèntic torpede contra la línia de flotació de la sostenibilitat ambiental del nostre planeta.

De vegades s’abusa del terme “històric” per definir situacions polítiques. Crec que aquest no és el cas. Estem davant d’un retrocés molt greu en la necessària lluita contra el canvi climàtic. Sense la implicació de la major potència industrial del planeta (sumada a l’absència ja de la Xina, la segona gran fàbrica mundial) és obvi que aquesta lluita, imperiosa i necessària, queda greument malmesa.

Es parla molt del canvi climàtic però crec que, tot i així, la majoria dels nostres conciutadans no són conscients de què ens enfrontem al major desafiament amb efectes devastadors per la salut del planeta. Uns efectes que ja s’estan evidenciant com asseguren tots els climatòlegs solvents.

Tancar els ulls a aquesta realitat, negar-la com ha fet el president Trump, i subordinar-la als interessos del lobby de la indústria automobilística nord-americana és una gravíssima equivocació que ens afectarà a tots. S’ha d’alçar ara la veu per denunciar-ho, quan encara som a temps de rectificar, i sumar nous consensos entorn de les mesures adoptades a la capital francesa ara fa dos anys que tenien com a objectiu, precisament, detenir aquest greu problema i impulsar un progrés més just i sostenible a mig i llarg termini.

Des de Tarragona i el sud d'Europa, vull emfatitzar-ho, hem d'ajudar a tornar a donar embranzida a aquest gran acord mundial i seguir treballant en la recerca del necessari equilibri entre ecologia i economia. Per aconseguir-ho és imprescindible la transició ecològica i energètica que el president Obama sí va entendre i que ara Trump ha dinamitat.

No es tracta de paraules boniques buides de contingut, ans al contrari, volem mesures i accions efectives en l’àmbit de la biodiversitat, l’energia renovable, la implantació d’energies netes, l’ús més racional dels recursos naturals o la gestió de residus fins assolir els objectius als que ens hem compromès tots internacionalment.

L’error gravíssim que ha comès Trump m’ha recordat l’empeny que ara fa cent anys va posar el també president nordamericà, Wilson, per impulsar la Societat de Nacions que després de la primera guerra mundial havia de posar fi a tots els conflictes. Doncs bé, un cop constituïda la Societat de Nacions el Senat dels Estats Units va vetar la participació nord-americana considerant que es tractava d’un tema aliè als interessos americans. America first, es podia escoltar també aleshores. I la història registra les conseqüències d’aquest aïllament i d’aquesta actitud de desentendre’s dels problemes dels considerats “altres”, de no voler pensar a escala global.  

Un poeta nord-americà va escriure: “He vist a aquest planeta descendir, de forma precipitada i irresponsable, l’escala que condueix a un obscur abisme. Al principi l’escala és àmplia i confortable però, poc a poc, s’acaba la catifa. Una mica més enllà tan sols queden les lloses i després aquestes mateixes s’acaben i es trenquen sota els nostres peus.”


Mirem enrere aquests darrers anys. És cert que es van cometre errors però l’acord mundial a que vàrem arribar amb l’acord de Paris va assentar les bases a partir de les quals es podria haver construït un gran pas col·lectiu cap endavant de lluita coordinada contra el canvi climàtic. No continuem baixant l’escala senyor Trump. O perfectament podria esdevenir-se que ens trobéssim sostinguts sobre el buit i sota nostra tan sols percebéssim la negre foscor.  

EL CAMÍ BLAU DEL FRANCOLÍ



Aquesta setmana hem fet un pas endavant molt important per fer realitat un projecte que vol vertebrar transversalment el territori i recuperar un dels rius que l’identifiquen i el singularitzen: el riu Francolí que connecta ecològicament tres comarques tarragonines: l’Alt Camp, la Conca de Barberà i el Tarragonès.

Prescindiré dels tecnicismes per evitar fer-me farregossa i impedir deixar clar el projecte que hem impulsat que es pot resumir així: sumar els esforços de la Diputació de Tarragona, els 18 ajuntaments dels municipis pels que recorre el riu (més l’entitat municipal descentralitzada de Picamoixons) i els tres consells comarcals afectats per constituir la Taula del Francolí que porti el projecte del camí blau a bon port.

Un projecte ambiciós que comença ara a materialitzar resultats després de mesos de treball i d’esforç coordinat. Així, el mes de setembre passat ja vàrem dur a terme la primera reunió amb els ajuntaments i consells comarcals implicats. Tots vàrem constatar la importància del riu Francolí, i de tot el seu curs fluvial, en la vertebració del territori i la definició de la nostra identitat mediambiental. Per tant, vàrem coincidir en assenyalar que el riu ha de ser un dels connectors ecològics del Camp de Tarragona.

Parlem d’un riu que té un curs ben connectat i definit: per la banda sud pel camí de ronda i pel nord per la ruta del Císter (que inclou també la possibilitat d’una via verda). Així doncs, tenim tots els elements per impulsar la creació d’aquest camí blau del Francolí, per promoure la restauració ecològica del riu i l’obertura del camí com a eix físic i social del que pugui gaudir la ciutadania.

Què vol dir obrir el camí del Francolí? Doncs habilitar el camí adjacent al riu de manera que enllaci els diferents municipis que travessa el seu curs fluvial, els connecti i pugui esdevenir un espai de lleure, un camí blau, per a tothom. Un cop constituïda la Taula del Francolí el següent pas serà elaborar un estudi que ens permeti redactar el projecte tècnic executiu i la senyalització del futur itinerari per després concretar les vies de cofinançament necessàries. Pas a pas, fent les coses bé, amb determinació i treball lleial i constant.

Per què ens hem embarcat en aquest projecte tan ambiciós? Per convicció i per valors. Per la nostra convicció, compartida per tots, que aquest futur camí blau permetrà la millora mediambiental del riu i recuperar bona part dels seus valors naturals i paisatgístics. I també per valors, perquè volem transformar tota l’àrea de la conca del Francolí en un vial verd, vertebrador, connector del territori i saludable per a la salut. Un espai de mesura humana al servei de les persones.   

Finalment, dues darreres reflexions. La primera és agrair i reconèixer la disposició de tots. Penseu que parlem d’un projecte que suma en el mateix empeny a la Diputació, 18 ajuntaments i una entitat municipal descentralitzada i tres consells comarcals. Doncs bé, tots hem estat capaços de sumar conjuntament i remar en la mateixa direcció, combinació única que permet l’èxit de qualsevol iniciativa.

La segona reflexió està enllaçada amb la primera. Podríem fixar-nos aquest objectiu un ajuntament concret o la Diputació sola? No. És, un cop més, el compromís de tots entorn d’un objectiu possible, amb una feina coordinada i una visió global, la que permet avançar. I fer-ho de pressa.


L’ambició del projecte ens encoratja a seguir ara pel camí iniciat. Com a diputada de medi ambient de la Diputació estic convençuda que ens en sortirem i que els ciutadans podran gaudir d’un sender transitable adjacent al riu, amb les degudes accions impulsades per a la seva millora ambiental, que tan sols uns anys abans hagués semblat irrealitzable.  

dimecres, 19 de juliol de 2017

EL PSC DEMANA AL GOVERN QUE BAIXI UN 30% LES TAXES ALS 14.575 UNIVERSITARIS TARRAGONINS



El grup parlamentari socialista de les comarques tarragonines ha demanat al Govern que baixi un 30% les taxes universitàries als més de 14.500 estudiants universitaris de les comarques tarragonines.

I és que el diputat al Congrés Joan Ruiz ha detallat avui el nombre d’estudiants originaris de les comarques tarragonines que cursen actualment estudis universitaris gràcies a una resposta per escrit del Govern a requeriment del grup socialista.

Així, en aquests moments hi ha un total de 14.575 estudiants universitaris originaris de la demarcació de Tarragona. D’aquests, 8.856 cursen estudis a la URV, 1.724 a la Universitat de Barcelona, 1.237 a la UPC, 995 a la Universitat de Madrid, 681 a la Universitat Pompeu Fabra, 544 a la Universitat de Lleida i 192 a la Universitat de Girona, per citar només els col·lectius més importants.

“Doncs bé, aquests quasi 15.000 estudiants tarragonins han estat víctimes de l’increment desproporcionat dels preus de matrícules i taxes universitàries que els Govern de la dreta han impulsat aquests darrers anys. Uns increments que els socialistes sempre hem denunciat i considerat injustos. Per tant, reclamem al Govern que, si creu realment en la millora de la tessitura econòmica que tant proclama a bombo i plateret, redueixi com a mínim el 30% dels preus de les taxes universitàries i implementi aquesta disminució de manera progressiva per tal que no afecti a les beques equitat.”

El diputat socialista ha recordat que arran de l’augment d’aquestes taxes i preus universitaris i de formació professional cada cop hi ha més joves, també a les comarques tarragonines, que tenen problemes per accedir o bé continuar les carreres universitàries ja iniciades.

“Cal recordar que el mateix Parlament de Catalunya va aprovar baixar un 30% les taxes universitàries, tal i com han reivindicat també els representants dels estudiants i de les universitats del país. Per què aleshores el Govern que tant parla de Catalunya no compleix amb el mandat democràtic emanat del Parlament de Catalunya? És del tot incomprensible i inversemblant...”

En aquest sentit, Joan Ruiz ha reivindicat la convicció socialista de convertir l’accés a les universitats en un dret de la ciutadania –un servei públic de qualitat per a tothom-, que depengui del talent i no de les quanties del compte corrent dels pares dels alumnes, on no s’exclogui a aquells que no poden pagar els preus d’uns estudis que s’han disparat exponencialment des de 2010 fins avui.

“Cal corregir aquesta greu injustícia i fer executiu el mandat democràtic del Parlament sense que el Govern busqui més dilacions i falses excuses que no fan res més que deixar palès la seva incompetència”, ha reblat el diputat tarragoní.  


Finalment, el diputat socialista també ha denunciat que tant les beques del Ministeri d’Educació com les de la Generalitat són clarament insuficients per garantir la igualtat d’oportunitat real dels estudiants tarragonins. “Una realitat radicalment diferent a la que es vivia durant els anys de Govern socialista i de progrés.”

40 ANYS DE SOCIALISME A VILA-SECA



Aquest mes de juliol hem commemorat el 40è aniversari de la creació de l’agrupació socialista de Vila-seca. Em plau, enormement, el dinar solidari que vàrem dur a terme al parc Bernat Saportella i l’exposició fotogràfica d’aquestes primeres quatre dècades d’activitat política socialista que vàrem organitzar a la seu de l’agrupació. Uns actes que van comptar també amb l’assistència i participació del primer secretari del PSC, el Miquel Iceta.

Vull destacar que vàrem aprofitar aquesta jornada per commemorar també el 84è aniversari de la creació de l’associació feminista socialista de Vila-seca. Una lluita per a la igualtat de gènere real a la nostra societat que ve de lluny i que va comptar amb el compromís inequívoc de moltes vilasecanes als anys de la segona República. Un compromís i un treball que van quedar escapçats per la negre nit que va representar la dictadura franquista.

En aquest sentit vull, en primer lloc, reconèixer l’esforç i la dedicació de tots els companys i companyes que durant aquestes darreres dècades ens han precedit en el treball polític per vertebrar una Vila-seca de llibertat, cohesió i justícia social, els grans valors distintius del socialisme. Cadascú aportant el seu granet de sorra i el seu esforç, amb accents a vegades diferents, però tots remant plegats per créixer en benestar social i qualitat de vida, tots junts com a societat sense deixar ningú de banda. Moltes gràcies sinceres a tots i a totes!

Gràcies a aquesta feina permanent podem afirmar amb orgull que el PSC es ben viu i actiu avui a Vila-seca. I no només a la sala de plens de l’Ajuntament sinó, sobretot, a peu de carrer compartint els anhels i les inquietuds dels vilasecans i vilasecanes, dels nostres veïns, dels nostres convilatans.

Durant aquests 40 anys hi ha hagut moments bons i moments dolents, hem estat al Govern municipal i també a l’oposició, però sempre ens hem guiat pels valors que deia abans de justícia social, llibertat i cohesió, sense fer distincions entre els vilasecans nascuts al municipi i els originaris de fora vila.

I és que quan els socialistes parlem de Vila-seca no parlem tan sols de qualitat de vida i de prestigi de ciutat, que també. Vila-seca, per a nosaltres, significa sobretot cohesió social, pobresa i atur zero i serveis municipals d’excel·lència per ajudar als vilasecans que més estan acusant en carn pròpia els efectes devastadors de la crisi econòmica. Què vol dir això? Vol dir, per exemple, un servei de menjador gratuït per a les famílies amb menys recursos, garantir els serveis essencials –com el subministrament d’aigua i de llum- a totes les llars de la vila, eradicar la marginació social i evitar que no hi hagi ni un sol cas de malnutrició infantil. Ni un de sol perquè Vila-seca perd si hi ha ni que sigui un sol infant a la ciutat passant gana o una persona a la cuneta, abandonat a la seva dissort. La passió redistributiva i l’anhel de justícia social vol dir socialisme, en definitiva.

Els socialistes sempre hem entès també i defensat que som un sol poble i quan dic que som un sol poble parlo també dels veïns dels nuclis de la Plana i de la Pineda. Nosaltres tan sols entenem el nostre poble com un tot harmònic, no hi ha uns vilasecans i vilasecanes de primera o uns de segona. No hi ha uns ciutadans “d’aquí” i uns altres nouvinguts. Tots som de Vila-seca, tots estimem la nostra ciutat i tots volem el millor per als nostres fills. Aquesta ha estat sempre la nostra certesa.


Avui, commemorant aquests 40 anys de socialisme, reafirmem aquest compromís permanent que ens connecta amb una lluita història de defensa dels interessos dels vilasecans sabent que els millors anys tant de Vila-seca com del socialisme estan per venir. Un encoratjo a tots a seguir treballant per aconseguir que el nostre somni d’una Vila-seca líder en prestacions socials i paràmetres de qualitat de vida en el conjunt de les comarques tarragonines es converteixi en realitat. 

dimarts, 18 de juliol de 2017

EL PSC DEMANA AL PRESIDENT PUIGDEMONT QUE CORREGEIXI L’ANOMALIA QUE REPRESENTA NO TENIR CONSELLERS DE LES COMARQUES TARRAGONINES



Els diputats del PSC al Parlament per Tarragona, Carlos Castillo i Rosa Maria Ibarra han coincidit a assenyalar com a “molt greu” l’absència de consellers de les comarques tarragonines a l’actual Govern de la Generalitat. “Aquesta realitat no és casual sinó que és conseqüència directa d’un Govern que no creu en Tarragona, que és la gran absent tant dels pressupostos com de les prioritats governamentals”, han indicat.

Cal recordar que la recent crisi de Govern ha comportat l’abandonament de l’executiu dels dos consellers originaris del Camp de Tarragona, Jordi Jané i Meritxell Ruiz que han estat substituïts per dos consellers barcelonins.

“Ens preocupa la incertesa que està demostrant el Govern del senyor Puigdemont. A les comarques tarragonines encara no coneixem quines són les seves prioritats ni que pensen fer (si pensen fer alguna cosa) per revitalitzar el sud de Catalunya. A la manca d’inversions sumem ara la desaparició de les comarques tarragonines del Govern. Una nova realitat realment molt inquietant”, han afirmat ambdós diputats.

Segons Carlos Castillo i Rosa Maria Ibarra, “aquest Govern es limita a assenyalar enemics exteriors però aporta pocs projectes de futur i no en concreta cap. Els socialistes tornem a emplaçar al president Puigdemont i als grups de Junts pel Sí i la CUP a què inverteixin a les comarques tarragonines, com a mínim, l’equivalent al que representem tant a nivell poblacional en el conjunt del país com al pes del PIB tarragoní en el global català. Ni això han estat capaços de fer...”

En aquest sentit cal recordar que des de 2010, primer any de Govern Mas, fins ara les inversions territorials de la Generalitat destinades a les comarques del Camp de Tarragona previstes en els pressupostos de l’executiu català han davallat un 73% en relació al volum inversor de l’anterior Govern socialista. “Una realitat que per a nosaltres és intolerable i un insult als habitants d’aquestes comarques!”, han subratllat.


Finalment, els diputats tarragonins han emplaçat al president Puigdemont a què “corregeixi l’anomalia que suposa no tenir a cap ciutadà de les deu comarques de la nostra província al Govern de la Generalitat -un fet insòlit- en la primera remodelació del Govern. Nosaltres creiem que és que molt important que cada setmana, a les reunions del Consell Executiu de la Generalitat, hi hagi persones de les nostres comarques. No és tracta de cap fet anecdòtic sinó de la importància de tenir a les reunions on hi ha importants preses de decisions a persones que coneguin la realitat de les comarques tarragonines i sàpiguen quines han de ser les prioritats i les necessitats que cal satisfer amb urgència. Si no hi som ningú parlarà per nosaltres”, han conclòs.

divendres, 14 de juliol de 2017

EL PSC DEL CATLLAR LAMENTA QUE ERC, PDECAT I UNICAT HAGIN IMPEDIT LA RETIRADA DE LES PLAQUES COMMEMORATIVES DE JORDI PUJOL QUE HI HA POBLE



El grup municipal socialista a l’Ajuntament del Catllar ha criticat avui la decisió dels grups d’ERC, PDcat i UNICAT de votar en contra de la moció del PSC que demanava la retirada de les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol que hi ha tant al centre cultural com al consultori mèdic del municipi.

Segons ha remarcat el regidor socialista Antonio López, “és incomprensible que ERC i el PDcat hagin votat en contra d’una mesura a la que els primers han donat suport i votat a favor i els segons s’han abstingut en múltiples municipis catalans.”

Antonio López ha recordat que, amb el degut respecte a la presumpció d’innocència, Jordi Pujol i la seva família tenen un procés judicial obert per presumpte suborn, delicte fiscal, tràfic d’influències, blanqueig de capitals i falsedat documental, entre d’altres delictes.  

“El mateix Jordi Pujol ha reconegut ser un evasor confés de capitals i tenir diners sense regularitzar a l’estranger durant dècades. Durant tots aquests anys va ser president de la Generalitat i no va procedir en cap moment a regularitzar aquests milions que tenia fóra del país.”

Cal recordar, a més, que la seva confessió pública va significar perdre tots els privilegis i distincions derivats de la seva condició d’expresident, inclòs el tracte de Molt Honorable.


“Tan sols demanàvem que féssim el que ja han fet nombrosos ajuntaments catalans però els grups d’ERC, PDcat i UNICAT ho han impedit. Amb quin criteri o argument moral? En uns moments en què la ciutadania exigeix una lluita implacable contra la corrupció és inversemblant que al nostre municipi continuïn presents plaques commemoratives de les inauguracions presidides per un evasor confés de capitals. Des del grup socialista volem denunciar-ho públicament i reprovar les accions il·lícites reconegudes pel mateix Pujol. No s’entén, realment, que alguns vulguin mantenir les plaques públiques que encara el recorden com a Molt Honorable”, ha conclòs el regidor del PSC.