dilluns, 5 de desembre de 2016

14.500 TREBALLADORS TARRAGONINS ES BENEFICIARAN DE L’INCREMENT DEL SALARI MÍNIM EN UN 8% PEL 2017



El diputat socialista al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat aquest dilluns que uns 14.500 treballadors de les comarques tarragonines es beneficiaran de l’increment del salari mínim interprofessional en un 8% a partir del gener de 2017, una de les condicions sine quan non del grup socialista per negociar amb el Govern l’objectiu de dèficit i del deute.

Això suposarà passar d’un salari mínim actual de 655,2 euros mensuals a 707,6 euros mensuals l’any vinent distribuïts en 14 pagues. Cal recordar que la darrera pujada significativa del salari mínim va ser el 2004 quan el Govern socialista el va incrementar en un 9%. Durant l’anterior legislatura el PP el va mantenir pràcticament congelat.

Per contra, durant el darrer període de Govern socialista el salari mínim es va incrementar un 39% en set anys (2004-2011), passant de 460 euros el 2004 a 641 euros el 2011, és a dir, 181 euros més.

Així, Joan Ruiz ha afirmat que “tot i que aquest increment aprovat ara encara és insuficient per a nosaltres és un pas positiu indispensable per combatre la precarietat que pateixen els treballadors que perceben aquestes retribucions laborals mínimes, sobretot els joves que han rebut de ple l’impacte de la crisi econòmica.”

“Cal seguir en aquesta direcció. El grup socialista utilitzarà tota la seva capacitat d’acció política per anar recuperant el dany terrible que la reforma laboral i les polítiques econòmiques del PP van infligir als treballadors durant la passada legislatura. De moment hem aconseguit introduir aquest major increment del salari mínim dels darrers 12 anys, una mesura que en absolut estava en els plans del Govern del PP”, ha argumentat el diputat socialista.

En aquest sentit, el grup socialista al Congrés treballarà per impulsar novament millors salaris, condicions laborals dignes i la negociació col·lectiva com la base de les relacions laborals al nostre país.

“El que era intolerable és que es mantingués congelat el salari mínim sine die mentre, al mateix temps, el PP aprovava una amnistia fiscal a mida per als grans defraudadors i delinqüents fiscals.”


“A diferència d’altres, que es limiten a escriure manifestos que després es tradueixen en res, nosaltres volem ser útils i transformar la realitat d’acord amb les condicions objectives. Aquest és el nostre compromís i per això seguirem treballant a les Corts Generals”, ha conclòs el diputat socialista. 

divendres, 2 de desembre de 2016

L’ESSÈNCIA DEL CATALANISME POLÍTIC



L’ànima als peus! Ho vaig dir fa unes setmanes i ho reitero ara llegint l’article de la portaveu d’ERC de la Canonja, publicat al Diari, que m’interpel.la directament. Amb tot el respecte senyora Cerdà, vostè no ha entès res.

M’acusa d’afirmar que la lluita contra la barbàrie totalitària és exclusiva dels socialistes. On ha llegit això? El que jo afirmo, i reitero, és el meu reconeixement a tots els socialistes que van lluitar per la democràcia primer contra el feixisme de Franco i després contra el feixisme d’ETA. Suposo que com a demòcrata compartirà les meves conviccions. Parla, vostè sí, que “a ERC no tan sols ens hem jugat la vida sinó que l’hem donada”. Totalment cert però no crec que necessiti recordar-li qui va ser Ernest Lluch, senyora Cerdà, ni per qui ni per què va ser assassinat. En fi...

No entenc, sincerament, les seves reflexions sobre la netedat i l’aigua. El que jo vaig denunciar, i torno a fer-ho, és que un portaveu parlamentari, com és el cas del diputat d’ERC senyor Rufian, es dediqui a insultar als adversaris polítics denominant-los “Judas Iscariote”, “señores del PSOE Sociedad Anónima”, “socialistas que llevan 40 años dando una de CAL y otra de arena” i altres exabruptes que, per respecte als votants d’ERC, m’estalviaré de recordar. És així com construirem res de bo en aquest país, insultant i desqualificant a aquells que no pensen com nosaltres? Serà l’opinió del senyor Rufian no la dels socialistes, per descomptat, ni tampoc la de Francesc Macià ni Lluís Companys, que sempre van intentar vertebrar el país respectant totes les sensibilitats sense caure en falsos maniqueismes de bons i dolents de pa sucat amb oli.

I ja que vostè cita a Lluís Companys em permetrà que recordi i homenatgi la seva figura perquè fa temps que penso que Companys és un dels polítics més citats actualment a Catalunya però també deu ser dels menys llegits. I dic això per la sorprenent apropiació que n’ha fet l’independentisme, quan precisament si alguna cosa no va ser mai Lluís Companys, al llarg de la seva dilatada trajectòria política, va ser independentista. Sabien vostè i el senyor Rufian que quan Companys proclama la República catalana l’octubre del 1934 ho fa en el marc de la República federal espanyola? Sí, sí, federal. Sabien també que en la seva proclama, lluny d’independitzar-se de res, demana “al Govern legítim de la República” que vingui a Barcelona? I sap vostè a qui es referia? Als diputats del que el senyor Rufian defineix com a PSOE “Iscariote”.

Prou ja de tant d’exabrupte i mala educació! Reprenem el fil del que sempre ha representat el catalanisme social i polític: una Catalunya orgullosa de la seva identitat plural, sense clixés apriorístics, oberta al món i respectuosa amb totes les veus dels seus fills. Sense dividir el país entre “patriotes” i “traïdors botiflers” que no és res més que reproduir amb altres noms l’argumentari del nacionalisme espanyol més ranci.


Hi ha un camí que evita l’enfrontament i que convida a tendir ponts seguint la tradició pactista del catalanisme dels presidents Macià, Companys, Maragall i Montilla. Una via que suggereix comprensió i no retrets, acords i no enfrontaments, paraules i no desqualificacions. Estic convençut que aquesta via finalment s’imposarà per la mateixa essència del que representa i és Catalunya a nivell de dignitat humana i de defensa de la llibertat. Ara bé, ens caldrà molt sentit comú en els propers mesos en aquest país per evitar prendre mal com a societat, víctimes del maximalisme nacionalista ja sigui d’un costat o d’un altre. Aquest és el compromís que assumim els socialistes, parlar fins a l’extenuació a recerca d’una solució definitiva a un problema polític real. En aquest  repte col·lectiu, però, ens agradaria comptar amb la saviesa política i qualitat humana d’un Lluís Companys o d’un Ernest Lluch i deixar els insults i les desqualificacions per a determinats perfils anònims i covards a les xarxes socials.   

dijous, 1 de desembre de 2016

GOVERN DE JUNTS PEL SÍ I LA CUP: ÉS QUE TARRAGONA NO ÉS CATALUNYA?



El novembre de 2009, ara fa set anys, l’aleshores portaveu de CiU al Parlament, Oriol Pujol, va convocar amb caràcter d’urgència una roda de premsa a Tarragona. El motiu? Denunciar el que, segons l’aleshores Convergència i actual Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), era “un menyspreu del tripartit per Tarragona ja que s’han atrevit a presentar uns pressupostos amb una inversió ridícula per les comarques del sud de Catalunya que mostren un desequilibri evident amb altres territoris del país.” Al costat del senyor Pujol, cal recordar-ho, la plana major de CDC a Tarragona amb els diputats al Parlament al capdavant. I quina era aquesta inversió qualificada de “ridícula”? 152 milions d’euros.

Aquest dimarts el vicepresident del Govern i líder d’ERC, Oriol Junqueras, ha presentat els pressupostos de la Generalitat per al 2017. Són uns comptes, segons ens diu el mateix Junqueras, “expansius”, que deixen enrere el context de crisi i que incrementen inversions i partides pressupostàries. I quina és la inversió destinada a les comarques del Camp de Tarragona en aquests pressupostos “expansius” que incrementen inversions i partides? Doncs exactament 45’9 milions d’euros, és a dir, tres quartes parts menys del que els que ara tenen la responsabilitat de governar qualificaven d’inversió “ridícula”.

Se’ns dirà que es tracta d’un fet aïllat fruït d’un context extraordinari. Engany. Durant tot el període de Govern catalanista i d’esquerres dels presidents Maragall i Montilla, en els que també hi havia ERC, les inversions a les comarques del Camp de Tarragona en cap cas van baixar de 120 milions d’euros. Per contra, des que Artur Mas és president i ara amb Puigdemont al capdavant de la Generalitat, primer amb el PP i després amb el suport d’ERC i la CUP, les inversions al Camp de Tarragona en cap cas, en cap, han arribat als 50 milions d’euros. No és un fet aïllat, és un oblit sistemàtic i sostingut en el temps per part d’aquells que volen donar lliçons de patriotisme i d’equilibri territorial tot el dia.  

Se’ns dirà també que tot és culpa d’Espanya, de la crisi econòmica o de la conspiració galàctica. Fals. Són uns pressupostos elaborats pel Govern de Junts pel Sí (PDECat i ERC) que seran aprovats amb el vot dels diputats de la CUP que fa tan sols dos anys bramaven contra les retallades en educació i salut i que ara poden arribar a validar uns pressupostos que contemplen una inversió, per exemple, en salut inferior a la què teníem el 2010. Són ells, els que aprovaran aquests comptes, els que han decidit reduir les inversions a les comarques tarragonines, ells sabran amb quina legitimitat.  
 
Reconeixem que parlem des de la indignació que ens provoca la convicció que tenim que Tarragona i la seva gent no ens mereixem aquest menyspreu permanent del Govern de Junts pel Sí amb el suport de la CUP. Prou d’enganys i d’intentar justificar l’injustificable! Encara som a temps d’evitar aquest autèntic despropòsit en el tràmit parlamentari dels pressupostos. En nom del grup socialista emplacem a la resta de grups, començant pels que donen suport al Govern com és el cas de Junts pel Sí i la CUP, a què no votem uns pressupostos que no contemplin, com a mínim, el que ens mereixem pel pes de la nostra població en el conjunt del país. No pot ser que siguem el 10% de la població de Catalunya i només rebem el 5% del total de les inversions de la Generalitat. O és que les comarques de Tarragona no són Catalunya, senyors de Junts pel Sí i la CUP? És el mínim del mínim que podem demanar en nom de Tarragona. En cas contrari expliquin a la ciutadania tarragonina perquè els pressupostos passen de llarg de Tarragona i de les necessitats dels ciutadans del sud del país.

dimecres, 30 de novembre de 2016

EL PSC DENUNCIA QUE LES INVERSIONS DE LA GENERALITAT AL CAMP DE TARRAGONA HAN CAIGUT UN 73% DES DEL 2010



Els diputats socialistes al Parlament per Tarragona, Carles Castillo i Rosa Maria Ibarra, han denunciat aquest dimecres “la davallada brutal de les inversions de la Generalitat a les comarques del Camp de Tarragona des de que Convergència Democràtica i els seus socis parlamentaris van tornar al Govern. Una dada ho resumeix a la perfecció: des de  2010 (darrer any de Govern de progrés) les inversions a Tarragona han caigut un 73% en relació als pressupostos d’enguany. Realment intolerable!”

En concret les inversions directes destinades a les sis comarques del Camp de Tarragona han passat de contemplar una inversió total de més de 152 milions d’euros el 2010 a menys de 46 milions d’euros ara. “I no és tracta d’una dada puntual. Durant els anys de Govern de progrés les inversions de la Generalitat a les comarques tarragonines, en cap cas, van baixar dels 120 milions d’euros mentre que amb Convergència i ERC al Govern, en cap cas, s’han arribat a 50 milions d’euros en inversions per al Camp de Tarragona.”

Davant d’aquestes dades objectives “escandaloses” els diputats socialistes han exigit als diputats de Junts pel Sí i de la CUP, si finalment aquests darrers donen suport als pressupostos, que expliquin a la ciutadania el perquè d’aquest menyspreu continuat i sostingut als habitants de les comarques tarragonines.

“Per què les inversions a les comarques tarragonines són inferiors a la mitjana nacional? Per què són inferiors al pes demogràfic dels tarragonins en el conjunt català? Per què aquest menysteniment, any rere any, amb una desinversió objectiva a les comarques tarragonines? Per què aquest oblit? És que per a alguns Catalunya s’acaba a l’Alt Penedès?”, s’han preguntat retòricament els diputats tarragonins.

Carles Castillo i Rosa Maria Ibarra han qualificat aquesta proposta de pressupostos “com una presa de pèl. Són uns pressupostos que passen de Tarragona i de les necessitats dels habitants d’aquest territori. No ens mereixem aquest menyspreu!”

No s’explica aquesta desinversió, a més, quan el mateix vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, en presentar ahir els pressupostos els va qualificar “d’expansius”. “Com és possible que estiguem davant d’uns pressupostos expansius per Catalunya quan són regressius per Tarragona? Davant d’aquest desastre apel·lem a la responsabilitat dels diputats de Junts pel Sí i de la CUP perquè no votin a favor d’uns pressupostos tan lesius pels interessos dels ciutadans del Camp de Tarragona.”


Finalment, el grup parlamentari socialista s’ha compromès a elaborar una alternativa a aquests pressupostos que corregeixin aquesta desinversió del Govern amb les comarques tarragonines.       

dilluns, 28 de novembre de 2016

EL GRUP SOCIALISTA EXIGEIX AL GOVERN QUE GARANTEIXI EL SUBMINISTRAMENT A LES 20.000 LLARS TARRAGONINES QUE PATEIXEN POBRESA ENERGÈTICA



El diputat al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha exigit aquest dilluns al Govern del PP que garanteixi de manera immediata el subministrament a les 20.000 llars tarragonines que, segons les estimacions de les entitats socials de la demarcació, pateixen pobresa energètica.  

En concret, el diputat tarragoní ha explicat que el grup socialista al Congrés ha presentat una proposició no de llei “en la què s’insta al Govern a garantir el subministrament als consumidors vulnerables i a regular amb caràcter d’urgència la pobresa energètica que pateixen les famílies amb rendes molt baixes per tal que puguin satisfer les seves necessitats energètiques domèstiques. La pobresa energètica mata, com per desgràcia hem constatat darrerament a les nostres comarques. El Govern no pot donar l’esquena a una realitat que és dramàtica i que afecta milers de famílies.”

En aquest sentit Joan Ruiz ha subratllat que “estem a les portes del mes de desembre i hi ha famílies que no poden pagar ni la calefacció, ni la llum, ni l’aigua. L’executiu de Rajoy no pot romandre impassible, cal reaccionar, i per això els socialistes ja fa anys que estenem a la ma a la resta de forces polítiques per acordar un gran pacte nacional contra la pobresa energètica que eradiqui aquesta pandèmia social.”

El diputat socialista ha posat damunt la taula algunes de les dades facilitades pel mateix Govern que ens donen una idea de la dimensió i envergadura del problema: en aquests moments dues de cada deu llars no poden encendre la calefacció, ni cuinar, ni tan sols il·luminar-se quan es fa fosc davant la impossibilitat de pagar les factures corresponents. Les mateixes dades de l.N.E. assenyalen que un 11% de les famílies no disposen de calefacció i que un altre 10% tenen retards acumulats en el pagament de les factures elèctriques.

“No és tracta, com sovint passa en aquest país, de buscar culpables i no fer res per capgirar aquesta dramàtica situació sinó d’oferir respostes ràpides i efectives. Aquestes respostes existeixen i els socialistes les hem posat damunt la taula: cal que el Govern garanteixi el bo social i el subministrament elèctric que, sota cap concepte, ha de quedar interromput per cap empresa comercialitzadora.”


Finalment, Joan Ruiz ha explicat que el grup socialista també ha demanat al Govern que prengui les mesures necessàries per pal·liar els possibles efectes de l’anul·lació per part del Tribunal Suprem del règim de finançament del bo social. “Exigim que el Govern actuï perquè aquesta anul·lació no repercuteixi negativament a la butxaca dels consumidors”, ha conclòs.   

dijous, 24 de novembre de 2016

EL GRUP SOCIALISTA EXIGEIX AL GOVERN QUE PLANIFIQUI UN CALENDARI D’OBRES I DE POSADA EN SERVEI DEL CORREDOR DEL MEDITERRANI AMB PARTIDES ECONÒMIQUES CONCRETES



El diputat al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha explicat avui que el grup socialista ha presentat una proposició no de llei al Congrés exigint al Govern del PP un calendari d’obres i de posada en servei del Corredor Mediterrani amb la corresponent memòria econòmica específica per a cada tram.  

La proposta socialista inclou en la planificació les circumval·lacions ferroviàries necessàries i la implantació complerta de doble via en ample estàndard en tot el seu traçat, així com la duplicació de la plataforma allà on hagi problemes de capacitat.

En aquest sentit, Joan Ruiz ha afirmat que “el Corredor del Mediterrani és vital per les comarques tarragonines ja que implicarà un salt qualitatiu pel que fa a la generació de nous llocs de treball, exportació dels nostres productes, millora de la mobilitat, etc. És a dir, és una oportunitat de futur, pensem només amb el que suposarà pel Port de Tarragona i l’aeroport de Reus, que no podem deixar escapar ni que romangui en stand-by permanentment.”  

El diputat tarragoní ha recordat que han estat els Govern socialistes els que han apostat pel Corredor del Mediterrani des del primer moment. Tot i això, l’arribada del PP a l’executiu va suposar una paralització i relantització de les obres de construcció d’aquest vial estratègic.

Per al grup socialista això va representar un gran error ja que crear nous llocs de treball requereix també connectar-se amb les zones logístiques, de producció i de consum europees. En aquest sentit, els territoris que travessa el Corredor representen el 48% del conjunt de la població espanyola i un dels nòduls de creació d’activitat econòmica, turística i industrial més importants del país.


“El que cal ara és impulsar la construcció del Corredor del Mediterrani, posar el punt i final a la demora de les obres, garantir les inversions i calendaritzar-les a fi i efecte d’evitar nous retards. Davant la inacció del Govern del PP ens ha semblat adient impulsar aquesta iniciativa que esperem que rebi el suport de la resta de grups representats a la Cambra. Aquest serà el millor exemple de demostrar el compromís de cadascú amb Tarragona i la seva gent, un compromís que no tan sols ha de ser verbal sinó que s’ha de demostrar amb accions concretes que millorin la qualitat de vida dels tarragonins i tarragonines”, ha conclòs Joan Ruiz. 

dimecres, 23 de novembre de 2016

QUÈ ÉS EL PLA D’ACCIÓ MUNICIPAL DE LA DIPUTACIÓ?



“Sense els serveis que rebem de la Diputació, la veritat, no sabríem ni per on començar”. Aquesta frase que vaig escoltar fa poc d’un alcalde d’un dels pobles demogràficament petits de les nostres comarques em va recordar la importància dels serveis i ajudes que des de la Diputació de Tarragona es posen al servei dels nostres ajuntaments a fi i efecte de millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes.

I és cert. Sense, per exemple, els serveis que desenes d’ajuntaments tarragonins reben de la Diputació en forma d’assessorament jurídic o fiscal, serveis urbanístics i d’enginyeria, administració electrònica, gestió de la recaptació tributària, plans d’ocupació, etc. molts pobles petits o ciutats mitjanes tindrien veritables problemes per donar als seus ciutadans els serveis essencials que demanen i que es mereixen.

Què és, doncs, el Pla d’Acció Municipal (el PAM) que impulsem des de la Diputació? Una eina més posada al servei dels ajuntaments del territori. Una eina que durant els propers quatre anys destinarà 80 milions d’euros als municipis de les comarques tarragonines. Penseu que aquest volum inversor representa un increment molt notable en relació al PAM vigent, el que dóna una idea de l’esforç que hem fet per dotar d’instruments als ajuntaments en aquests moments encara molt marcats per la crisi econòmica i les retallades pressupostàries de la resta d’institucions.

Què permetrà aquest esforç inversor? Doncs que els ajuntaments fer front als seus projectes inversors alliberant despesa corrent i aconseguint així més recursos per poder habilitar nous serveis, foment de l’ocupació, beques menjador, ajudes socials, etc. Això és el més important i que el dóna sentit a tot el que fem des de la Diputació.

Deia un insigne estadista català que els crits de la plaça no són l’opinió pública. És cert. Em sembla interessant recordar-ho ara perquè un dels arguments populistes que s’han posat darrerament de moda demana, precisament, exigir la dissolució immediata de les Diputacions. Una demanda molt respectable, com tota la resta, però aconsellaria que aquells que demanen suprimir “ja mateix” les Diputacions que parlessin amb els alcaldes i regidors del pobles i ciutats tarragonines sobre l’efecte devastador que això tindria per als serveis i equipaments que requereixen els seus municipis. Se’ns dirà que la Diputació seria substituïda per un Consell d’Alcaldes que faria les mateixes funcions. Seria interessant aleshores conèixer en què consisteix el canvi proposat més enllà de canviar la retolació i la identitat corporativa de la institució (el que també comportaria una despesa econòmica addicional).

En la meva humil opinió la tasca que fa la Diputació de Tarragona és essencial per als ciutadans tarragonins. Instruments com el PAM són rebuts com aigua beneïda per part dels ajuntaments de tots els colors polítics i crec que no podrem trobar ni un alcalde que rebutgi aquestes ajudes que la Diputació impulsa al servei del territori i la seva gent. Cal seguir treballant en aquesta direcció, i des de la necessària col·laboració i disposició permanent al diàleg i al pacte, per assolir resultats reals que es tradueixen en accions reals que es notin a peu de carrer. No és lluita contra la pobresa només aprovant resolucions contra la pobresa sinó posant en servei mesures reals i efectives des de les institucions que garanteixin la dignitat material que tots els ciutadans i ciutadanes del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre es mereixen.  


Finalment, tan sols em resta agrair, amb total sinceritat, la bona feina dels tècnics i treballadors de la Diputació que ha permès que puguem posar en servei aquest PAM amb una dotació extraordinària de 80 milions d’euros en plena crisi. Com deia el president Maragall el treball lleial, honest i diari en benefici del col·lectiu és l’autèntica marca Catalunya.  

dilluns, 21 de novembre de 2016

JOAN RUIZ: “LA DEROGACIÓ DE LA LOMCE EVITARÀ QUE 6.532 ALUMNES TARRAGONINS HAGIN DE FER LA REVÀLIDA”



El diputat al Congrés per Tarragona Joan Ruiz s’ha mostrat aquest dilluns “molt satisfet” per l’aprovació per part de la majoria del Congrés de l’inici del procés parlamentari per suspendre de manera immediata el calendari d’implantació de la Lomce, la llei educativa que el Govern del PP volia imposar o sí o sí durant la passada legislatura aprofitant la seva majoria absoluta.

Joan Ruiz ha explicat que “gràcies a aquesta iniciativa del grup socialista se suspendran les revàlides contemplades a la llei contra les que s’havíen posicionament pràcticament tots els sectors relacionats amb l’educació. En el cas de la demarcació de Tarragona aquestes revàlides haguessin afectat un total de 6.532 alumnes.”

En concret, segons ha desgranat el diputat socialista, en el cas de Tarragona es tractaria de 1.780 alumnes de sisè de primària, 4.335 alumnes de quart d’ESO i 417 alumnes de segon de Batxillerat. Cal recordar que aquestes proves revàlides van ser rebutjades per la comunitat educativa ja que suposaven un pas enrere en segregar i uniformar els alumnes i els centres educatius.

“Els socialistes volem posar punt i final a aquesta llei educativa del PP tan regressiva, elitista, segregadora i recentralitzadora i, alhora, estendre la ma a la resta de grups i interlocutors del món de l’educació a fi i efecte de trobar el consens que ens permeti donar estabilitat al nostre model educatiu. Els temps en què el PP emprava la seva majoria absoluta com un corró per imposar les seves concepcions ideològiques i ignorar la resta de veus han acabat i ja no tornaran.”   

D’altra banda, el diputat tarragoní també s’ha referit a l’aprovació en el Congrés per unanimitat d’una iniciativa per promoure un pla d’Estat per lluitar contra la violència de gènere.

“Els socialistes creiem que cal incrementar les partides pressupostàries per a formar personal especialitzat d’atenció a les víctimes de la violència de gènere tant als jutjats com a les comissàries de policia. Hem de millorar tots els instruments que tenim a l’abast ara mateix i posar en marxa d’altres nous.”


En aquest sentit Joan Ruiz ha lamentat que des de que el PP està al Govern s’hagin reduït de manera dràstica les partides pressupostàries adreçades a combatre la violència de gènere. “Aquest 2016 tan sols suposa el 0’0103% del pressupost, quasi un 11% menys que el 2009. Així ni s’avança ni es lluita amb major eficàcia contra una de les pitjors xacres que pateix la nostra societat”, ha conclòs Joan Ruiz.

PENSANT EN SENAN, PENSANT EN TARRAGONA



Senan és un poble de 47 habitants de la Conca de Barberà. Com és lògic, el seu Ajuntament disposa d’uns recursos econòmics minsos per donar el servei que es mereixen els seus habitants. Amb aquests recursos seria impossible atendre ni el servei de recollida de la brossa, ni la millora de la mobilitat, ni l’adequació dels equipaments que el poble necessita.

Doncs bé, l’Ajuntament de Senan rebrà l’any vinent més de 85.000 euros del fons del Pla d’Acció Municipal impulsat per la Diputació de Tarragona, un pla que assoleix una inversió màxima històrica de 80 milió d’euros per als propers tres anys, el que suposa un increment del 60% de les inversions directes adreçades a tots i cadascun dels pobles i ciutats de la província de Tarragona.

Crec que és una molt bona notícia per al món municipal de les nostres comarques ja que aquest pla permetrà als ajuntaments pagar despesa corrent i alliberar així recursos per incrementar les places de beques menjador o de les llars d’avis municipals, fomentar les ajudes a les famílies sense ingressos, arranjar o remodelar carrer i places, garantir el futur de les escoles de música municipals, augmentar les subvencions a les associacions que lluiten contra la pobresa, etc.

Ras i curt: es posen diners en mans dels ajuntaments, en plena crisi dels ingressos derivada de la crisi econòmica, per tal que aquests ho tradueixin en accions municipals al servei de les persones. Com bé deia el president de la Diputació: en temps difícils hem destinat més diners que mai als municipis tarragonins.

Aquest Pla d’Acció Municipal extraordinari és també una resposta a tots aquells que consideren inútil l’acció que s’impulsa des de les Diputacions. Ans el contrari, sense les ajudes i serveis que presta la Diputació de Tarragona ajuntaments com el de Senan amb prou feina podrien fer res d’obra de Govern des de que la Generalitat i el Govern de l’Estat han anant retallant les seves aportacions econòmiques. La Diputació de Tarragona és un instrument útil al servei dels tarragonins i tarragonines, al marge del debat partidista i de les crítiques estèrils. És una eina eficaç que hem de saber preservar entre tots. Sense, per exemple, aquests 80 milions del P.A.M. molts ajuntaments tindrien vertaders problemes per impulsar obres i serveis essencials per donar satisfacció a les necessitats dels seus veïns. En aquest sentit, cal reconèixer la gran feina que han fet tots els tècnics encapçalats pel diputat delegat del P.A.M, Salvador Ferré.


Una darrera reflexió. Aquesta gran inversió que fa la Diputació no seria possible sense el treball lleial i en positiu de tots els grup que estan representats a la institució. No és el moment de posar pals a les rodes, sinó de la generositat i l’altura de mires, des del diàleg, la negociació i el pacte. En aquests mesos que tenim per endavant ens caldrà molt de seny, diàleg i sentit comú en aquest país per evitar caure en escenaris inèdits sense precedents que poden resultar molt perillosos. No té raó qui crida més a la plaça, si no qui treballa allà on cal, sense fer escarafalls, per assolir resultats reals i tangibles. Al fil d’aquesta reflexió crec just remarcar la feina de la Diputació de Tarragona, sovint obviada, en defensa de tots o cadascun dels pobles i ciutats de la província. Pensant en els grans ciutats com Tarragona, amb els seus més de 130.000 habitants, i també amb els petits pobles com Senan o Forès, amb menys de 100 habitants, que sense les ajudes de la Diputació amb prou feines podrien fer front a donar serveis i atendre les necessitats dels seus veïns. Al final la feina i el temps posen cadascú al seu lloc.        

dijous, 17 de novembre de 2016

ELS “EXCESSOS”



Aquesta mateixa setmana una àvia de Reus ha mort després que s’incendiés casa seva. Les primeres informacions assenyalen que l’incendi s’ha generat per una espelma que hauria cremat el matalàs on dormia. Segons sembla, aquesta àvia tenia el subministrament de llum elèctrica tallat des de feia mesos. Aquesta realitat dramàtica ens recorda que el que anomenem com a pobresa energètica –el no disposar de subministrament bàsic de llum, aigua o energia- marca la diferència entre la vida i la mort. Literalment. Quants avis i àvies veïns nostres que ens trobem cada dia a l’escala hauran de passar aquests propers mesos sense calefacció ara que s’acosta el fred?  

Des del món municipal, per exemple des dels serveis socials de l’Ajuntament de Tarragona, estem posant tots els recursos necessaris per pal·liar aquesta dramàtica situació. Incrementant recursos, impulsant noves ajudes, localitzant els casos més necessitats. Però no és suficient, no ho és, com ens ho recorda aquest cas esfereïdor que ha manllevat la vida a aquesta àvia de 81 anys.  

Com hem arribat fins aquí? Com és possible que mentre hi hagi persones que no disposen ni dels mínims imprescindibles per viure amb dignitat l’evasió fiscal de les rendes altes cap a paradisos fiscals tipus Panamà no para de créixer? Com pot ser que això passi a una societat com la nostra, que s’autoqualifica com a lliure i democràtica?   

En bona mesura és per pura ideologia. Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un debat amb representants de les joventuts de les diferents forces polítiques. El representant de la força política que avui governa Espanya va denunciar els “excessos” que “el socialisme europeu havia comés construint un Estat del benestar desproporcionat” (literal). Aquests excessos que després va acabar definint com a “excentricitats en un món globalitzat com el nostre” consistien en la universalització de drets i prestacions socials (l’educació o la sanitat públiques, per exemple) que “mataven el talent” (també literal). Va contraposar aquests “excessos”, que considerava gravíssims per la llibertat, amb la realitat que es viu en un Estat liberal com els Estats Units “on el proteccionisme del Govern no anul.la l’esforç i la capacitat individuals”. Val a dir que ho va afirmar abans de la victòria de Donald Trump...

La veritat és que no em van estranyar aquestes afirmacions perquè segueixen el guió del relat que la dreta ha imposat aquests darrers anys (amb més vigor a partir de l’esclat de la crisi): la culpa de tot no és de la brutal desigualtat en la distribució de la riquesa, no, la culpa de la tragèdia és dels excessos dels Governs socialistes (també a Catalunya i Espanya) que van arribar a assolir un nivell d’inversió social “orgiàstica” (José Maria Aznar dixit). Aquesta és la mare de totes les catàstrofes segons aquest insigne estadista del PP.

La dreta liberal i les grans corporacions transnacionals reproven aquestes “excessos”, culpables de tots els mals, que els socialistes, malgrat els seus errors i la seva traïció (com curiosament també afirma l’extrema esquerra d’inspiració comunista), continuem defensant. “Excessos” com ara un salari mínim garantit per a tots els treballadors, ajudes a la dependència, consignacions pressupostàries per a l’educació i la sanitat públiques, assignacions familiars, regulacions contractuals que defensen l’estabilitat del lloc de treball i els drets laborals, etc. Tot plegat “excessos” i “excentricitats” pròpies d’èpoques passades que tan sols fomenten la vagància i eviten la “creació de riquesa”.  


Doncs bé senyors, entono el mea culpa. Confesso que seguiré treballant a les files del PSC per defensar aquests “excessos” que no són res més que conquestes socials assolides amb molt d’esforç que hem de saber preservar i donar continuïtat. Per als socialistes la mesura humana és i seguirà sent el nostre punt de referència polític i ètic. Ho seguirem sostenint i defensant i ho farem perquè sabem que per evitar tragèdies com les que ha fet perdre la vida a aquesta àvia reusenca de 81 anys cal combatre políticament el fenomen que les origina i multiplica: la pobresa i la brutal desigualtat en la distribució de les rendes. Aquesta és l’origen autèntic de totes les desgràcies i no els “excessos” que la dreta denuncia. Aquesta és també l’essència de la lluita del socialisme democràtic.  

dilluns, 14 de novembre de 2016

EL PSC DENUNCIA QUE LA GENERALITAT NO IMPULSA EL PLA DE XOC PER REDUIR LA LLISTA DE MÉS DE 2.000 TARRAGONINS QUE ESTAN EN ESPERA PER ACCEDIR A UNA PLAÇA DE RESIDÈNCIA PÚBLICA PER A LA GENT GRAN



La diputada socialista al Parlament per Tarragona, Rosa Maria Ibarra, ha denunciat aquest dilluns que “la Generalitat segueix sense concretar el pla de xoc que el mateix Govern va aprovar per reduir les llistes d’espera per a places de residència de gent gran. És increïble que el Govern digui que no pensa invertir ni un euro en la construcció de noves residències tenint present la realitat que es viu a peu de carrer.”

Rosa Maria Ibarra ha recordat que segons les mateixes dades del Govern més de 2.000 persones estan en llista d’espera a les comarques tarragonines per accedir a una plaça de residència pública per a la gent gran. Una xifra que no ha fet res més que augmentar durant aquests darrers anys.

“El Govern de la Generalitat i els seus socis parlamentaris han d’entendre que no és raonable que hi hagi famílies que s’hagin d’esperar fins a quatre anys per aconseguir una plaça pública de residència. Ni que hi hagi altres famílies que es vegin obligades a pagar entre 1.500 i 2.500 euros mensuals per sufragar una plaça privada davant la falta de resposta del sector públic. És una realitat indigne que no es mereix la nostra gent gran que ha treballat tota la vida per aixecar el país”, ha emfatitzat la diputada vallenca.

Davant d’aquesta tessitura de la Catalunya real el PSC defensa que cal prioritzar la posada en marxa de les places de residències públiques que encara es troben tancades fomentant les prestacions vinculades a residència com a mecanisme per reduir el nombre de places buides. Així mateix, també cal executar el pla de xoc per reduir les llistes d’espera actuals per poder accedir a una residència tal i com el mateix Parlament va aprovar.

Rosa Maria Ibarra ha afirmat que parlem d’una realitat que no admet demores.  “Estem parlant d’unes persones i d’unes famílies que no poden esperar a l’any vinent. Necessiten una resposta aquí i hora. Quina sortida se’ls dóna amb aquestes llarguíssimes llistes d’espera? Doncs anar a una residència privada –qui s’ho pugui pagar- o bé deixar en exclusiva la responsabilitat de tenir cura dels avis en mans dels familiars. Aquesta és la disjuntiva real amb la que es troben moltes famílies.”

En aquest sentit, la diputada socialista ha recordat que segons les mateixes associacions de Gent Gran de Catalunya el temps d’espera efectiu per accedir a una plaça pública d’una residència es dilata fins a cinc anys.  


“La dignitat dels catalans no es defensa amb discursos abrandats sinó posant en marxa els serveis que necessiten els catalans i catalanes per part del seu Govern i de les seves institucions. No ens podem permetre com a societat que el nombre de persones en llista d’espera vagi creixent any rera any mentre qui té la responsabilitat de posar el fil a l’agulla emplaça les solucions a escenaris llunyans. Cal demostrar els compromisos amb assignacions pressupostàries concretes i realitzables”, ha conclòs la diputada socialista. 

divendres, 11 de novembre de 2016

EL LÍDER



Dues instantànies. Primera, “he votat Trump perquè mai ha ostentat un càrrec públic.” El fet d’haver ostentat algun cop a la vida un càrrec públic culpabilitza. Segona, les declaracions del mateix Trump: “les persones que sempre han estat menyspreades i oblidades a partir d’ara seran escoltades.” És a dir, recel i rebuig cap al “sistema” polític i institucional i promesa de donar la veu a aquells que han quedat extramurs de l’èxit econòmic o del benestar social.

Deixem de banda la contradicció que suposa que una de les fortunes més grans del planeta, una persona que segons ella mateixa afirma té els mobles del seu àtic de luxe forrats d’or, vulgui esdevenir el líder dels que es consideren menystinguts. Un paradigma del “sistema” exercint de cabdill carismàtic anti-stablishment. De traca. Deixem de banda, repeteixo, això. “Seré la veu del ciutadà anònim del nostre poble”. Sens dubte és una afirmació que em sona.

L'he llegida a la biografia d’un agitador de cerveseria que a principis dels anys 20 del segle passat xisclava les seves paraules d’odi i promeses de redempció immeditada damunt les taules de locals d’oci mentre els parroquians apuraven una cervesa darrera l’altra. Fins i tot ments tan lúcides com el periodista pacifista Carl Ossietzky afirmaven aleshores que “la paròdia no pot caure tan baix com per agafar aquest energumen com a tema” (Ossietzky va morir en un camp de concentració). Altres, com l’advocat d’esquerres Hans Litten qualificaven l’agitador en qüestió com “un mico escapat d’un circ” (Litten es va suïcidar al camp de concentració de Dachau). Ningú va veure el perill que representava que un demagog populista foll d’odi com Adolf Hitler, parlant en nom del “ciutadà anònim” i expressant el seu odi cap als “partits del sistema” (en especial, odi als socialistes), aclaparés el poder absolut de la principal potència industrial europea.  

Ja sé que passats els fets és molt fàcil jutjar i assenyalar els errors del passat però no puc reprimir una certa sensació de dejà vu. En efecte, igual com als anys 30 hi ha els elements imprescindibles perquè es desencadeni la tempesta: una crisi econòmica brutal que ha ensorrat tot un sistema de valors (sobretot la seguretat que teníem que cada generació viuria millor i amb més oportunitats que la dels seus pares), el descrèdit del sistema polític i dels partits qualificats com a “tradicionals”, l'absència de diàleg i acord entre forces polítiques i territoris, un atur majúscul i un augment de la pobresa i de les desigualtats sense precedents en democràcia. Circumstàncies coincidents, també, en el nostre país. El mateix CIS anuncia que partits i polítics ja no són solució sinó problema, a més d'apuntar totes les situacions anteriors com a centre de les nostres preocupacions.

A partir d’aquí hi ha camí abonat per al sorgiments de tots tipus de Caudillos, Führers, Duces, Conductors, grans timonels, totpoderosos secretaris generals del partit o els líders carismàtics de torn d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Novament vindran prometent solucions miraculoses i immediates als nostres problemes, atribuït totes les culpes i maldats divines i humanes als partits del “sistema” que seran presentats com a totalment “corruptes” del primer al últim militant, “amb un passat de cal viva”, “traïdors”, reencarnació de Belcebú i autèntics prínceps de les tenebres. Tot aquest populisme de nou encuny no pot evitar expressar un odi i un menyspreu no dissimulats cap a la socialdemocràcia i els valors que representa de democràcia, pluralisme, respecte de totes les opinions i defensa dels drets i prestacions socials de l’Estat del benestar (que són presentades, com el mateix Trump afirma, com a “antiqualles” que tan sols fomenten “la vagància” per part del “pare Estat” que “lamina l’emprenedoria i el talent”). Ni Milton Friedman havia anat tan lluny... Afegim a això un dosis de temor davant de “l’altre”, el que “ve de fora a robar-nos el nostre benestar i a furtar-nos els nostres llocs de treball.”

El líder (enviat per déu, per la providència o per les forces invisibles que escriuen la història, segons el cas), que ho veu tot, que vetlla pel benestar del “ciutadà anònim” i que mai s’equivoca, decidirà i ens conduirà cap a la terra promesa on plourà manà del cel. A EUA, Trump; però a Espanya i a Europa? No en va faig aquesta pregunta. Aquí concorren totes i cadascuna de les circumstàncies que propicien un altre Trump, espanyol, o europeu.


Quasi podem percebre el xiuxiueig: “quan escolto la paraula cultura (o socialisme) desenfundo el meu revòlver.”