dilluns, 26 de setembre de 2016

EL GRUP MUNICIPAL SOCIALISTA DE TARRAGONA DEMANA QUE L’AJUNTAMENT DONI SUPORT A L’ACORD DE PAU SUBSCRIT A COLÒMBIA



El grup municipal socialista a l’Ajuntament de Tarragona ha presentat una moció al ple en la què es demana al consistori que doni suport a l’acord de pau assolit recentment entre el Govern de la República de Colòmbia i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), un acord que pau que vol deixar enrere definitivament dècades de violència.

Des del grup socialista s’ha remarcat que després de 50 anys d’una duríssima guerra civil finalment s’ha signat un acord que esperem que doni pas a una pau duradora, justa i estable. Tarragona sempre s’ha significat en la defensa dels valors de la pau i de la convivència pacífica i democràtica i no pot ser absent, encara que sigui simbòlicament, en aquesta fita històrica que posarà punt i final a un conflicte fratricida que ha provocat desenes de milers de víctimes innocents.

En aquest sentit, el grup municipal socialista recorda que la nombrosa comunitat tarragonina d’origen colombià ha expressat la seva satisfacció per la fi d’un conflicte que va obligar molts d’ells a buscar una esperança de vida en pau i llibertat fora de la seva terra d’origen.

També nosaltres, per desgràcia, sabem el què és això ja que ara fa quasi 80 anys també molts tarragonins i tarragonines es van veure obligats a emprendre el camí de l’exili per fugir de la guerra i del feixisme. Aquesta colpidora experiència històrica ha marcat la societat tarragonina de manera que, per exemple, ha multiplicat les iniciatives solidàries davant de la crisi dels refugiats de la guerra de Síria. Tarragona serà sempre abanderada en la defensa de la pau i de la llibertat, perquè pau i llibertat són sinònims de Tarragona, s’ha emfatitzat des del grup socialista.

La moció del PSC també demana que el darrer grup guerriller que encara no ha abandonat les armes, el denominat Exèrcit d’Alliberament Nacional, arribi a un acord de pau similar amb el Govern de Colòmbia posant així definitivament punt i final al conflicte armat en aquest país llatinoamericà.


Finalment el grup socialista demana al ple de l’Ajuntament que expressi el seu suport a totes les iniciatives i accions que es puguin dur a terme a Tarragona impulsades per tarragonins i tarragonines d’origen colombià per tal que la ciutadania pugui conèixer amb major concreció els continguts de l’acord de pau assolit. 

ENS CAL EL CORREDOR



Més de 30 milions d’euros d’inversions als polígons químics de les comarques tarragonines pendents d’executar-se per no tenir enllestit ja el Corredor del Mediterrani...són dades aportades aquesta mateixa setmana per l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona que denuncia que els retards en l’execució d’aquesta vital xarxa de comunicació per ferrocarril estan posant en perill inversions i llocs de treball als polígons tarragonins.

Quan un escolta aquestes coses no pot evitar preguntar-se quan pensa el Govern del PP treure’s la son de les orelles i impulsar d’una vegada un Corredor absolutament vital per Tarragona i per a tot el litoral mediterrani. Com molt bé ha recordat aquests dies l’alcalde Ballesteros aquest vial d’altes prestacions és imprescindible per fer bategar el nostre sector agroalimentari, la nostra industria química i el conjunt de la nostra economia. A què espera l’executiu de Rajoy per atendre aquest clam unànime del territori que ha estat considerat prioritari, fins i tot, per la Unió Europea?

En aquest sentit els socialistes aplaudim la trobada institucional al més alt nivell celebrada dilluns passat a València per la qual Catalunya i el País Valencià uneixen les seves veus per demanar celeritat al Govern del PP en el calendari d’execucions de les obres del Corredor que continuen relantitzades sine die des de que Mariano Rajoy va ser investit president del Govern. A una mitjana de 20 milions d’euros anuals d’inversió pel Corredor en els pressupostos del Partit Popular (el que ve a representar un quilòmetre de via a l’any) trigarem dècades per tenir enllestit el Corredor.

No es tracta de cap caprici del territori senyors del PP, quan les mateixes associacions professionals i econòmiques alerten de la pèrdua de competitivitat per tenir aquestes infraestructures de transport tan deficients és que el problema és real i gravíssim. Tarragona no mereix ser, un cop més, menystinguda i ignorada pel Partit Popular.

Els socialistes vàrem impulsar la construcció del Corredor del Mediterrani i hi vàrem invertir quan vam tenir la responsabilitat de governar. No parlem alegrement sense fonament sinó des de la credibilitat que ens dóna l’obra feta. Necessitem el Corredor! Volem disposar en el menor temps possible d’aquesta nova via estratègica per a les nostres comarques que ens permetrà millorar les nostres comunicacions ferroviàries amb l’arc mediterrani i la frontera francesa.

Un Corredor amb ample de via europeu, per a viatgers i mercaderies, que ens situï al mapa del segle XXI i que acabi amb l’actual vergonya de tan sols disposar de trens viatjant en un sol tram de via ferroviària a una mitjana raquítica de 30-40 quilometres per hora. A on volem arribar així en plena era de l’economia global?


No podem continuar pel camí del bloqueig permanent a les necessitats objectives de Tarragona que suposa el Govern del PP. En nom dels tarragonins i de les tarragonines els socialistes exigim al Ministeri de Foment que abandoni la inacció i aposti, tal com també demanen les institucions comunitàries, per aquest nòdul estratègic que ajudi a desenvolupar els nostres port i aeroport, la nostra mobilitat interna i els potencials enormes del nostre sector econòmic i dels nostres emprenedors.       

dimecres, 21 de setembre de 2016

EL PSC INSTA LA GENERALITAT A PAGAR LA PRESTACIÓ PER FILL A CÀRREC QUE DEU A 21.000 FAMÍLIES TARRAGONINES DES DEL 2010



La diputada socialista al Parlament per Tarragona Rosa Maria Ibarra ha exigit avui al Govern de la Generalitat “a què fixi un calendari de pagament per a les 21.000 famílies de les comarques tarragonines que, segons estimacions del grup socialista, encara esperen el pagament de la prestació per fill a càrrec a la que tenen dret. Una llista que ha anat augmentant des de que CDC i els seus socis parlamentaris governen Catalunya a finals de 2010.”

Segons ha recordat la diputada vallenca el mateix Síndic de Greuges de Catalunya ha reclamat per escrit en reiterades ocasions a la Generalitat per a què pagui les prestacions pendents per infants a càrrec. Cal tenir present que són ajudes destinades a famílies amb pocs ingressos que es donen pel naixement d’un fill.

“Estem parlant d’unes ajudes essencials per lluitar contra la pobresa infantil i que o bé no arriben o bé acusen retards inexcusables. Des de finals de 2010 Convergència, ara amb el suport parlamentari d’ERC i de la CUP, ha retallat les prestacions que més afecten la vida quotidiana de les classes populars com l’habitatge, les prestacions d’atur, l’assistència sanitària i el suport a les famílies. És intolerable que aquells que parlen tot el dia de país deixin a l’estacada als habitants més vulnerables als efectes de la crisi d’aquest país que dialècticament s’emfatitza”, ha subratllat Ibarra.  

“Mentre ens llancem les banderes pel cap cada dia tant el Govern de Catalunya com el Govern d’Espanya condemna a moltes famílies a l’exclusió social i a la pobresa. La veritat és que no hi ha una autèntica política de suport a les famílies més enllà de la retòrica. Hem de tornar a situar la solució als problemes reals de les persones en l’epicentre de la política, aquesta almenys és la convicció íntima dels socialistes.”

Rosa Maria Ibarra ha recordat que va ser el Govern d’Artur Mas qui va decidir suprimir el caràcter universal de la prestació per fills a càrrec menors de tres anys que havia impulsat l’anterior Govern de progrés.

“Doncs bé, mentre alguns dediquen el seu temps a destinar una partida pressupostària a una hipotètica declaració unilateral d’independència 21.000 famílies tarragonines encara esperen rebre allò que per llei els pertoca”, ha afirmat la diputada del PSC.

Catalunya, en relació amb el seu PIB, dedica proporcionalment menys a protecció social que el conjunt d’Espanya i de la Unió Europea (per darrera només trobem a Romania).
    

“Els socialistes instem la Generalitat a actuar de manera decidida corregint els augments de la pobresa i de la desigualtat social que hi ha ara mateix al país. No podem esperar 18 mesos, ni 18 dies, a impulsar accions concretes en l’ús dels serveis públics molt particularment en l’etapa infantil perquè els nens i nenes són les víctimes més exposades a les desigualtats ja des de la seva infantesa”, ha conclòs Ibarra.  

EL TREN DE LA REMEI



La Remei és una àvia que, com moltes altres àvies del país, donen un cop de ma als seus fills amb els néts quan aquests es posen malalts o bé s’esdevé algun imprevist de darrera hora (un altre dels problemes quotidians que tenim com a societat i que haurien de ser abordats sense demora). La Remei, com dic, ha hagut de venir a Tarragona des de Barcelona perquè el xiquet del seu fill s’ha posat malalt i han trucat de l’escola per a què el vagin a buscar. Ni el pare ni la mare, ambdós al treball, ho poden fer.

La Remei ha sortit de casa seva a Barcelona i a l’estació de Sants s’ha trobat amb la primera contingència del dia: el tren en direcció a Tarragona i Reus arriba tard tot i que “només”, i al final de l’article entendrem aquest “només”, pateix una demora de 30 minuts.

Finalment aconsegueix arribar a Tarragona, anar a buscar al nen i portar-lo a casa del seu fill. Aquest arriba a les 18h i la Remei pot tornar ja al seu habitatge de Barcelona. Tornar? Més aviat intentar-ho perquè, sense saber-ho, està a punt de començar una odissea que acabarà hores més tard. En arribar a l’estació ja llegeix als panells de l’andana que el tren que havia hagut de sortir de Tortosa acumula “retards” previstos en 15 minuts. Aquests 15 minuts van augmentant i acaben traduint-se en una hora i deu minuts de rellotge d’espera -mondo i lirondo- en unes andanes on la impaciència es va apoderant dels usuaris d’un servei que, recordem-ho, connecta dues capitals de província i les dues conurbacions urbanes més importants de Catalunya. Finalment pren un comboi que va aturant-se a totes les estacions del trajecte, es para també en alguns punts de l’itinerari en plena via sense cap explicació, i arriba a casa seva més de quatre hores després d’haver sortit de Tarragona. Benvinguts a la realitat que es viu cada dia al servei de rodalies de les comarques tarragonines...

He posat l’exemple de la Remei per personalitzar un cas d’entre el via crucis diari que sofreixen els milers d’usuaris (treballadors que es desplacen per motius de feina, estudiants, etc.) que pateixen els retards i avaries sistèmics de la xarxa ferroviària del litoral tarragoní. Com molt bé diu l’alcalde Ballesteros és un desastre i una vergonya impropis d’un territori com el nostre.

Els socialistes creiem que ja fa temps que hem arribat a una situació insostenible, a un límit insuportable, que ofereix una imatge patètica i tercermundista als turistes i visitants que cada any venen a gaudir de l’encant dels nostres municipis. Ha arribat l’hora de plantar-se! Cal denunciar la manca de manteniment i d’inversions d’ADIF en un servei de rodalies que utilitza quasi el 90% dels usuaris que viatgen per tren de Barcelona a Tarragona o viceversa.

Sempre he dit que com a tarragonins no som més que ningú però tampoc hem d’acceptar ser ciutadans de segona i ser víctimes permanents d’un menysteniment absolutament intolerable. Com és possible que els responsables del ministeri de Foment no hagin posat encara fil a l’agulla? Per què s’incompleixen tots els compromisos i calendaris exposats al seu dia pel mateix Govern del PP? Per què, per posar només un exemple, encara no s’ha construït la nova estació de tren de Torredembarra tal i com es va comprometre a fer l’executiu ja fa més de dos anys? Per què el Govern de Rajoy no respon a les preguntes del grup socialista al Congrés a tal efecte?

Per què, per què, per què? Moltes preguntes i cap resposta, ni sensata ni insensata, cap resposta literal. Ni una. Doncs fins aquí hem arribat! Els diputats socialistes per Tarragona hem presentat una bateria d’iniciatives tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats per exigir al Govern que es tregui la son de les orelles. Tan sols cal aprovar consignacions pressupostàries d’urgència i ja es podrien solucionar bona part de les incidències a la catenària, les vies i la xarxa elèctrica de la demarcació de Tarragona responsables de tants i tants retards i d’algun accident i tot.


Tarragona i la gent d’aquestes comarques no es mereix tant de despropòsit. Hem de sumar esforços i respondre a la demanda de solucions urgents a aquest greu problema tal i com defensa l’alcalde Ballesteros. Volem un servei de rodalies digne que eviti que les Remeis d’aquest país, que ja han de fer front a tantes dificultats derivades de la crisi, hagin d’acumular un problema addicional més per pura desídia d’aquells que tenen la responsabilitat política de gestionar-lo.    

dilluns, 19 de setembre de 2016

EL PSC DEMANA AL CONGRÉS PUJAR EL SALARI MÍNIM A 14.500 TREBALLADORS TARRAGONINS



El grup socialista al Congrés dels Diputats ha presentat una proposició no de llei en la què s’insta al Govern a incrementar el salari mínim interprofessional aquest 2016, com a mínim, en un 5% a fi i efecte de recuperar la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i per a què en un termini màxim de dues legislatures s’arribés a un increment del 60% del salari mitjà (que és la quantia que assenyala la Carta Social Europea com a retribució mínima suficient).

En aquest sentit, el diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz ha explicat que “aquesta mesura beneficiaria de manera immediata als 14.500 treballadors de les comarques tarragonines que, segons les nostres estimacions, estan cobrant ara mateix aquest salari mínim interprofessional.”

Joan Ruiz ha recordat que una de les primeres mesures del Govern de Mariano Rajoy va ser congelar el S.M.I. “fidel al seu estil de colpejar als col·lectius més vulnerables als efectes de la crisi econòmica mentre, al mateix temps, impulsava una amnistia fiscal a mida de les rendes altes i dels grans defraudadors.”

Per contra, durant el darrer període de Govern socialista el salari mínim es va incrementar un 39% en set anys (2004-2011), passant de 460 euros el 2004 a 641 euros el 2011, és a dir, 181 euros més.

Lamentablement l’acció legislativa del PP ha suposat una pèrdua real i acusada del poder adquisitiu dels treballadors que perceben aquests ingressos mínims. “A més, amb els nivells d’atur i de pobresa que tenim a l’actualitat, aquesta pèrdua de poder adquisitiu tan destacat està afectant, sobretot, a les famílies on tan sols hi ha una font d’ingressos i és el salari mínim, en uns moments en què constatem un nou increment dels beneficis empresarials i de les retribucions dels executius de les grans corporacions.”    

El diputat socialista també ha recordat que la mateixa Carta Social Europea assenyala que el S.M.I. arribi al 60% del salari mitjà. “Doncs estem molt lluny d’aquest objectiu, és més, amb el PP al poder hem reculat. En aquests moments el salari mínim representa només el 34% del salari mitjà molt lluny doncs dels objectius fixats per la Carta Social Europea que va subscriure el mateix executiu de Rajoy”


“Demanem al Govern del PP que surti de la seva paràlisis i la seva inactivitat. Si creu honestament amb el discurs triomfalista de la miraculosa recuperació econòmica que es dedica a sacsejar cada dia no hi ha cap raó objectiva per no pujar amb caràcter immediat la quantia del salari mínim interprofessional. Per a 14.500 famílies de les comarques tarragonines és un tema essencial que no admet demores ni més dilacions”, ha conclòs el diputat socialista tarragoní. 

divendres, 16 de setembre de 2016

UNA NOTÍCIA EXCEL.LENT PER LA CANONJA



Hi ha notícies que es poden definir com a històriques i aquesta, sens dubte, és una d'elles. Em refereixo a l'aprovació recent del pla director urbanístic del projecte del C.R.T. de Vila-seca i Salou més conegut popularment com a BCN World. I dic històric perquè el tren de les oportunitats ja va aturar-se un cop per oferir-nos el projecte de Port Aventura que tan positiu ha estat per al conjunt de les nostres comarques. Difícilment, el tren torna a passar en un mateix període de temps relativament breu. Doncs bé, ha tornat a passar gràcies a aquest projecte de BCN World que els socialistes vàrem humanitzar i dimensionar a les necessitats del territori.

Què suposarà el projecte un cop estigui materialitzat? Moltes coses (diversificació de la nostra oferta turística, dinamització de la nostra economia, etc.) però jo vull destacar la que més m'interessa: suposarà sobretot la creació de milers de nous llocs de treball a casa nostra.

Com sabeu, el principal drama dels nostres temps és aquesta elevadíssima taxa d'atur que patim. Malgrat tots els esforços que fem des de l'Ajuntament som plenament conscients que l'atur colpeja severament moltes famílies canongines. Per això ens felicitem per l'arribada d'un projecte que, pel cap baix, generarà 10.000 nous llocs de treball i suposarà una inversió de 2.500 milions d'euros al nucli del Camp de Tarragona.     

No podem deixar escapar aquesta oportunitat i no ho farem. Al contrari, exigirem que s'escurcin els terminis d'execució de les obres a fi i efecte que no perdem ni un minut en la creació d'aquesta nova ocupació perquè sabem que moltes famílies no poden esperar.

Així mateix també m'agradaria subratllar un element molt important relacionat amb el projecte que ha passat desapercebut. Em refereixo al fons social que els socialistes vàrem incloure en l'acord final que obliga als operadors a destinar l'1% del volum total de les inversions a finançar projectes com ara prestacions per a les persones especialment vulnerables als efectes de la crisi al nostre territori.

Des d'aquestes línies ja anuncio que l'Ajuntament de la Canonja demanarà que una part d'aquest fons social es destini a entitats i associacions d'ajuda a aquests col·lectius més vulnerables del nostre municipi. Com a poble directament afectat i implicat en el projecte serem inflexibles en la satisfacció d'aquesta reivindicació.


Finalment, crec de justícia remarcar que com s'ha demostrat en la gestió del projecte de BCN World el diàleg, la negociació i la voluntat d'acord són els elements essencials que ens permeten avançar com a poble. El fanatisme, les aventures unilaterals i la negació del diàleg no porten en lloc. Si volem donar una resposta real als problemes reals de les persones cal estendre la ma sovint amb generositat per assolir els punts de trobada que sempre, i subratllo: sempre, existeixen. Aquest és el camí que ja fa anys vàrem iniciar a l'Ajuntament de la Canonja i els resultats ens demostren que va ser una aposta reeixida. Continuarem impulsant aquest treball en comú per guanyar en eficàcia i assolir resultats tangibles. L'exemple de BCN World ens ho demostra.  

dijous, 15 de setembre de 2016

EL CATLLAR APROVA ERADICAR L’ÚS DEL GLIFOSAT DEL MUNICIPI



El municipi del Catllar ha acordat eradicar l’ús del Glifosat del poble gràcies una moció del grup socialista que ha estat aprovada pel ple municipal.

Segons ha explicat el president del grup del PSC, Antonio López, “amb aquesta iniciativa volem trobar alternatives ecològiques més adequades i respectuoses amb la salut de les persones i el medi ambient.”

Així, l’acord permet substituir l’ús de Glifosat per mètodes no contaminants que no danyin la salut ni el medi ambient, el que també inclou els mètodes mecànics i tèrmics que ja s’apliquen a la majoria dels països de la Unió Europea. Això també implicarà un major potencial de generació de nous llocs de treball, fins i tot en l’àmbit del pasturatge.

“Volem que s’iniciïn ja els treballs necessaris per assolir en un breu termini de temps la transició cap a una jardineria gestionada amb criteris de qualitat i de sostenibilitat, evitant l’ús de productes químics, les podes excessives, l’ús d’espècies no adaptades al medi i l’excés de consum d’aigua (en especial pel que fa al rec de gespes)”, ha explicat el portaveu socialista.

Cal tenir present que el Glifosat és un herbicida no selectiu que s’empra per matar herbes i arbustos però que s’infiltra al subsòl, és molt salubre a l’aigua i persistent en el sòl. Això implica un augment del risc de la contaminació dels aqüífers ja que s’escampa sense control pel subsòl.

La mateixa Organització Mundial de la Salut ha decretat que aquest producte és potencialment cancerigen per a les persones. En el mateix sentit, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris ha afirmat reiteradament que ha de prevaldre el principi de precaució amb els herbicides que puguin tenir components cancerígens.


“El mateix centre ha alertat que els més afectats pel Glifosat poden ser els treballadors de parcs i jardins, els nens, les dones embarassades i les persones amb malalties. Nosaltres preferim advertir que curar i per això hem decidit portar aquesta qüestió al ple municipal i celebrem que aquesta iniciativa així estat aprovada i que el Catllar esdevingui un poble on l’ús del Glifosat hagi estat eradicat”, ha conclòs Antonio López.  

FEM UN PAS ENDAVANT!



El 8 de desembre de 1991, els presidents de Rússia, Ucraïna i Bielorrússia signaven la dissolució de la URSS i la creació de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), una confederació d’Estats exsoviètics encara vigent i que va tenir el seu moment de màxima visibilitat durant els jocs olímpics de Barcelona 92 encapçalant el medaller. Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i candidata in pectore a la Generalitat, coincidint amb la Diada ha declarat que és partidària d’una confederació de Catalunya i Espanya. Dit així, sense més concreció, els referents que de manera directe ens venen el cap podrien ser, a més de la CEI, el dels Estats Confederats d’Amèrica que es van enfrontar amb el govern federal de Washington durant la Guerra Civil (1861-1865) i la Confederació Suïssa. Aquesta última, tot i mantenir el nom històric, és en realitat des de 1848 un Estat Federal.

Això vol dir que, en aquest cas, el nom no fa la cosa, ja que no disposem de cap referent mínimament vigent que ens expliqui com podria funcionar aquesta confederació ibèrica. D’acord amb els manuals de política, sobre el paper, la confederació actua en política internacional i defensa, i els estats confederats tindrien la facultat “d’independitzar-se” quan així ho considerin, és a dir, fer un Brexit.

En un hipotètic escenari desitjable, en el que la UE avancés definitivament cap a una unió política i, per tant, cap a una estructura federal, una confederació ibèrica seria del tot prescindible, ja que la política internacional, de defensa, migratòria, econòmica etc, etc, l’assumirien les institucions europees. Per tant, la confederació ibèrica només podria tenir la utilitat de crear un nou marc polític que contemplés, també, la possibilitat legal d’arribar a la independència.

No obstant, mentre discutim sobre el nou model territorial continuem amb l’autonòmic, del tot insuficient, i sense resoldre les dues incògnites prèvies necessàries per dissenyar-ho: per una banda, cal veure si el conjunt d’Espanya assumeix la seva realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural. Si no és així, tard o d’hora ens veurem abocats a un enfrontament i a una solució forçada. Per l’altra, caldria determinar el grau de solidaritat interterritorial; és a dir, fins a quin punt, els d’un territori ens sentim compromesos pel nivell i qualitat dels serveis públics i de protecció social d’un altre territori. Sense fixar aquestes dues variables no disposem d’arguments per concretar un nou model territorial. La celebració d’un referendum d’autodeterminació, unilateral o no, no dilucidaria aquestes dues preguntes. Qualsevol de les respostes, afirmativa o negativa, negaria la possibilitat d’un estat plurinacional, en tant en quant es mantindria el model actual o es donaria pas al naixement de dos Estats diferents. Igualment passaria amb la solidaritat, amb les dues respostes possibles es mantindria el sentiment de greuge actual del finançament autonòmic o es passaria a la col·laboració que pot haver entre dos Estats veïns. És a dir, ens podríem trobar en la mateixa situació d’Escòcia, que després del referendum el seu autogovern segueix igual que abans de la seva celebració.


Si realment volem avançar en el reconeixement nacional de Catalunya i adequar l’autogovern a aquest hem d’arribar a acords entre totes les forces partidàries del canvi. La via unilateral impossibilita els pactes a nivell espanyol i enfronta els sentiments dels catalans provocant el trencament que avui viu el parlament, on ja no tots els partits es declaren catalanistes. Fem un pas endavant i acordem canviar el model territorial, no bloquegem les possibles solucions majoritàries volent imposar els objectius particulars. Paral·lelament, apliquem les polítiques necessàries per combatre les desigualtats socials creixents, que acabaran fent inviable el futur de la societat catalana. El contrari, no arribar a pactes a Espanya i a Catalunya entre les forces progressistes ens aboca a la màxima de Saramago; Després del somni, no es pot viure el somni.  

dimecres, 14 de setembre de 2016

EL PSC PORTARÀ LES AVARIES I ELS RETARDS A LA XARXA FERROVIÀRIA TARRAGONINA AL PARLAMENT DE CATALUNYA I AL CONGRÉS DELS DIPUTATS



El PSC ha iniciat una acció conjunta a les cambres legislatives a fi i efecte de posar el fil a l’agulla als intolerables retards, incidents i avaries que es registren periòdicament a la xarxa ferroviària del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre.  

Segons ha assenyalat la diputada socialista Rosa Maria Ibarra “hem decidit presentar una bateria de preguntes urgents a la Comissió de Territori del Parlament perquè entenem que la situació que es viu a la xarxa de rodalies de Tarragona és insostenible i està molt per sota de les exigències del servei que es mereixen els veïns i usuaris del mateix. La Generalitat, com a gestor de Rodalies, ha de fer tot el que estigui a les seves mans per millorar la gestió del servei i, al mateix temps, instar al Govern de l’Estat a què posi els mitjans materials, humans i pressupostaris adients per solucionar una realitat que és completament insostenible.”

En el mateix sentit s’ha manifestat el diputat del PSC al Congrés Joan Ruiz qui ha recordat que el grup socialista ja ha presentat una bateria de preguntes al Govern exigint un calendari d’inversions i d’actuacions per evitar nous accidents i retards que amb tanta freqüència es produeixin a la xarxa ferroviària de la demarcació.

“El Govern del PP no pot continuar amagant el cap sota l’ala. Cal tenir en compte que no només parlem de les necessitats de mobilitat dels veïns d’aquestes comarques –que també- sinó que aquests retards i incidències perjudiquen objectivament una demarcació com la nostra que té en el turisme un pilar essencial de la seva activitat econòmica. No podem donar aquesta imatge tan degradant als nostres visitants. Tarragona ha d’exigir un servei adequat a les seves necessitats reals i l’actual, per desgràcia, deixa molt que desitjar.”

Tant en el cas de les iniciatives al Parlament com al Congrés dels Diputats el PSC demana a les administracions que tinguin competències mesures urgents per pal·liar la situació actual recordant que prop del 90% dels viatgers que es desplacen de Tarragona a Barcelona i viceversa o fan utilitzant la xarxa de rodalies.


“ADIF ha de concretar un pla urgent i calanderitzat per resoldre els problemes a la catenària, la xarxa elèctrica i a les vies ferroviàries que s’han multiplicat durant aquests darrers mesos. Potser el Govern està en funcions però la realitat dels milers d’usuaris diaris de la xarxa ferroviària tarragonina no. No podem continuar permetent i tolerant, encara que sigui amb el nostre silenci, que persones que s’han de desplaçar fins a Barcelona per motius de treball perdin cada dia 30 minuts o més esperant un servei que hauria de ser de referència en un país desenvolupat com és el nostre”, ha conclòs Joan Ruiz.

CREMAR BANDERES I XIULAR HIMNES



Cremar banderes, pàgines de llibres i xiular els himnes i símbols del que es defineix com a “enemic”. La pitjor cara del fanatisme ideològic i del menyspreu cap a les opinions alienes que és la antítesis de la societat oberta i tolerant que havia defensat sempre el catalanisme. Si ja és trist haver de conviure amb aquestes expressions d’obnubilació extremista és realment incomprensible que alguns portaveus de forces polítiques parlamentàries intentin justificar-ho, quan no aplaudir-ho directament.

En aquest sentit m’ha sorprès, sincerament, les declaracions de la portaveu de la CUP al Parlament on justificava la crema de banderes espanyoles, franceses i europees per part d’encaputxats al final de la manifestació anticapitalista de la Diada adduint que “en un país que es diu democràtic aquestes expressions també han de tenir cabuda.”

És just al contrari. Aconsellaria als apòstols de la intolerància la lectura d’un manual de la història del segle XX o de l’obra del magnífic poeta alemany Heinrich Heine per descobrir que allà on es cremen llibres les coses acostumen a acabar molt malament.

I que consti que critico tant la intolerància d’aquells que cremen o justifiquen la crema de banderes espanyoles com la d’aquells que, des del nacionalisme espanyol més exacerbat, puguin cremar o justificar la crema de banderes independentistes el 12 d’octubre. Critico a aquells que xiulen l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei i també a aquells que prohibeixen l’entrada de les banderes estelades als camps de futbol perquè l’arrel que justifica els seus actes és el mateix: el menyspreu, la intolerància i la falta de respecte als símbols considerats “aliens”.

Alço la veu en nom de la tradició humanista del socialisme democràtic i expresso el meu desig de veure Tarragona convertida en una ciutat capdavantera a nivell cultural i científic al conjunt d’Europa –tal i com defensa l’alcalde Ballesteros- i que això sigui un estímul també per a la regeneració de Catalunya. Rebutjant una excessiva introspecció i, al contrari, accentuant la vocació europeista i multicultural del nostre poble. Una societat oberta, en definitiva, on les expressions d’odi i de fanatisme, vinguin d’on vinguin, no tinguin cabuda.

Sovint se’ns pregunta als socialistes què és el federalisme, doncs el federalisme és precisament això, el rebuig al nacionalisme identitari i la defensa d’una societat plural i multicultural on diferents llengües, banderes i simbologies tinguin cabuda, sempre des de la defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Ho va expressar a la perfecció el tarragoní Antoni Rovira i Virgili quan emplaçava als catalans i als espanyols “a què es coneguin millor i vegin en les seves diferències una font de riquesa creadora.”

Una riquesa que genera una personalitat complexa però fascinant alhora ja que incorpora una enorme diversitat de cultures i caràcters que fan que Tarragona, Catalunya i Espanya siguin una Europa en miniatura. El dia que deixem de veure això com una pedra a la sabata i ho assumim com el que és, com un element de riquesa, aquell dia haurem fet un pas de gegant en la vertebració de la societat oberta, plural i inclusiva que defensaven els nostres millors.

Per als socialistes la unitat federal en la diversitat és la millor eina que ens permetrà superar definitivament aquest mal endèmic que tant dany ha fet als pobles europeus: el nacionalisme excloent. Tarragona pot i ha d’esdevenir pilar fonamental en aquest procés, donada la seva trajectòria històrica i cultural humanista.


Acabo amb les paraules d’un gran catalanista d’esquerres que, al mateix temps, no va voler saber mai res d’anar plegats amb el nacionalisme conservador: Lluís Companys. Doncs bé, deia Lluís Companys que Catalunya no és només una nació, és també i sobretot una fe comuna i el premi del home i de la seva llibertat.” Fem realitat les paraules del president màrtir començant per la cultura i el respecte a la diversitat. Si ho fem mai més ningú podrà entendre que cremar banderes europees és “una expressió que ha de tenir cabuda en un país democràtic”.     

dilluns, 12 de setembre de 2016

EL PSC DENUNCIA QUE FA UN ANY QUE EL GOVERN DEL PP NO RESPON A CAP PREGUNTA ESCRITA SOBRE TARRAGONA



El diputat al Congrés per Tarragona Joan Ruiz ha denunciat que aquest proper mes d’octubre farà un any que el Govern del PP no contesta a cap de les preguntes escrites formulades pel grup socialista sobre temes específics de Tarragona i de les comarques tarragonines.

“És inèdit, indignant i vergonyós aquest menyspreu permanent que no és tan sols un desdeny als representants polítics dels grups de l’oposició sinó, sobretot, un menyspreu als ciutadans de les comarques tarragonines que no són mereixedors de ni una sola paraula de resposta per part d’un Govern que ignora fins i tot el que estableix el reglament de les Corts Generals”, ha explicat el diputat tarragoní.

Joan Ruiz ha afegit que el llistat de preguntes incontestades “és enorme” però que, per posar només alguns exemples, “encara estem esperant que se’ns respongui des de fa mesos sobre el perquè dels impagaments del Govern de beques universitàries, ajudes a la dependència o al lloguer d’habitatges de joves tarragonins, sobre quan pensa complir el ministeri de Foment el seu compromís de construir una nova estació ferroviària a Torredembarra, sobre quan millorarà els accessos per carretera a Amposta o sobre quan pensa informar sobre el possible vessament d’àcid clorhídric al pantà de Flix.”

Així mateix, el grup socialista també ha preguntat sobre les ajudes als celíacs tarragonins, els terminis actualitzats d’acabament de les obres de l’autovia A-27, la continuïtat del treballs de construcció de nous trams de l’autovia A-7 tant en direcció nord com sud de la província o el motiu dels accidents ferroviaris registrats en aquests darrers mesos i els plans de millora, en cas d’existir, per garantir el compliment dels horaris dels trens de les comarques tarragonines, entre d’altres iniciatives.

“La realitat anterior ja era lamentable perquè ens trobàvem que el Govern es limitava a respondre’ns amb un enllaç d’un link d’Internet sobre, per posar només un exemple, el nombre de beneficiaris d’ajudes públiques a les comarques tarragonines. Per a més inri, sovint aquest link estava sense actualitzar o directament ja no era operatiu, o sigui que no es dignaven ni a comprovar-ho.”

Segons el diputat tarragoní aquesta realitat “no és casual” sinó que és “conseqüència directa de l’estil de governar de Rajoy i del PP consistent en menystenir totes les veus i les aportacions que no siguin les pròpies. Ni tan sols respecten des de fa mesos la preceptiva obligació de donar compte de l’acció de Govern i de respondre als grups de l’oposició a les sessions de control del Congrés. Ni el mateix Aznar es va atrevir a tant...”


Davant d’aquest menyspreu i aquesta desídia absoluta Joan Ruiz s’ha compromès a continuar portant els temes i reivindicacions tarragonines que siguin necessàries al Congrés per tal que el Govern doni les respostes que els mateixos usos parlamentaris democràtics exigeixen. “Serem la veu de Tarragona al Congrés i seguirem sent insistents en la defensa dels interessos tarragonins”, ha conclòs Joan Ruiz.

EL CATALANISME



“El pitjor que ens pot passar és partir el país per la meitat, dividir Catalunya entre bons i dolents”, aquesta va ser la resposta del president Macià a la pregunta “què és el pitjor que podria esdevenir-nos a partir d’ara ara?” formulada pel periodista Josep Maria Planes (un excel·lent professional assassinat per la CNT durant les primeres setmanes de la Guerra Civil). Situem-nos, som uns dies després de l’acord assolit entre els representants de la República Espanyola i l’entorn de Macià pel qual la autoproclamada República Catalana es convertia en Govern de la Generalitat de Catalunya. Les crítiques de “traïció” provinents dels sectors independentistes al president Macià (paradoxalment convertit ara en paradigma de l’independentisme pel discurs oficial) cauen a dojo, com diuen al meu poble.

Malgrat això Macià sap que ha assolit un acord positiu pel poble de Catalunya i pel conjunt del poble espanyol. Sap que l’important no són els noms sinó el contingut (i el contingut tant del que està escrit com del que no està escrit) i que l’acord assolit permet desenvolupar per primer cop en segles un òrgan d’autogovern en el marc d’una República progressista, que ell volia i desitjava federal.

He recordat sovint la saviesa política de Macià quan he escoltat l’espiral de declaracions dels dirigents independentistes d’avui dia. No puc evitar imaginar-me la perplexitat del president si escoltés afirmacions del tipus “hem de desobeir i tirar pel dret”, “s’ha de proclamar una D.U.I. i llestos”, etc.

De fet, l’independentisme actual coincideix amb el nacionalisme espanyol en dos elements clau: primer, confondre la part amb el tot (“el poble de Catalunya”, com si aquest fos unànime i uniforme amb l’objectiu independentista) i, segon, en establir un relat centrat en mites i en la reinterpretació de la història.

Així doncs, descobrim ara, per exemple, que la Guerra Civil Espanyola es reconverteix “en una guerra entre Catalunya i Espanya” (serà doncs que els feixistes assassinaven als camperols extremenys l’estiu del 36 per la seva condició d’independentistes catalans?). I així ad nauseam...  

Un altre element essencial és la definició que ens arriba per la via del llenguatge. Així, constatem d’un dia per l’altre que el país ha quedat dividit entre “patriotes” (Junts pel Sí i la CUP) i “unionistes” (una amalgama amplíssima que inclou des del PP i Ciutadans fins al Partit Comunista i Podemos passant pel PSC, el Partit Humanista o el PACMA). Què vol dir “unionista”? No m’agrada ni el nom, és un concepte sense precedents a la nostra tradició política exportat directament de l’Ulster on els simpatitzats del Sinn Fein i de l’IRA qualificaven d’unionistes tothom que no fos ells mateixos  (després durant anys ho va utilitzar l’entorn de Batasuna al País Basc amb la mateixa finalitat). I ara alguns exporten aquesta terminologia a Catalunya? Estem condemnat a conviure amb aquesta divisòria fictícia i pugna permanent entre “patriotes” i “unionistes”? No!

Som un sol poble amb uns mateixos objectius de progrés social. Reivindico la tradició catalanista, no independentista, d’esquerres, que inclou també diferents sentiments d’identitat nacional. La dels presidents Macià, Companys, Maragall i Montilla, la dels ateneus obrers, la de les associacions culturals i la dels moviments veïnals. La Catalunya popular que sempre ha entès que la pàtria, segons la concepció que li donava Valentí Almirall, es construeix a peu de carrer, creant escoles, bastint barris dignes i amb serveis, construint hospitals, atenent les necessitats dels més dèbils, etc.   


Hem de recuperar la tradició inclusiva, pactista i plural del catalanisme, en especial, el que va evitar la divisió de la societat catalana i el sorgiment de nous fenòmens lerrouxistes durant la transició. El catalanisme d’arrel republicana i federal que va bastir la Generalitat dels anys 30, la lluita per la recuperació de les llibertats durant la Dictadura franquista i la cohesió cívica del poble de Catalunya ja en democràcia, un país de marca que ha sabut sempre incloure tots els pòsits culturals i lingüístics que l’han definit i l’han fet gran. No estarà de moda, és cert, però avui, amb més força que mai sotmesos com estem a aquesta falsa disjuntiva de dividir el món entre blanc o negre que ens imposa el nacionalisme ja sigui el català o l’espanyol, reivindico el catalanisme social que defensa i representa el Partit dels Socialistes de Catalunya.