divendres, 23 de juny de 2017

DANIEL CID SERÀ EL PRESIDENT DEL CONSELL COMARCAL DEL TARRAGONÈS DURANT AQUEST SEGON TRAM DEL MANDAT



L’alcalde de Vespella de Gaià, Daniel Cid, serà el president del Consell Comarcal del Tarragonès fins a finals del mandat municipal. La darrera reunió del grup socialista del Consell Comarcal ha acordat proposar Daniel Cid com a candidat a presidir el Consell en el marc de l’acord de governabilitat subscrit amb el grup de CiU a principis de la legislatura.

Daniel Cid és membre del Consell Comarcal des de 1999 i ha desenvolupat diverses responsabilitats a l’ens comarcal durant aquests darrers mandats. Bon coneixedor del funcionament intern del Consell, l’alcalde de Vespella també acumula una llarga experiència i trajectòria en el món del municipalisme tarragoní.

Cal recordar que Daniel Cid substituirà en la presidència a l’alcalde de Roda, Pere Virgili, en el marc dels acords assolits per donar estabilitat al Consell en aquest mandat 2015-2019.

En les seves primeres declaracions un cop elegit presidenciable pel grup socialista Daniel Cid ha reivindicat “el paper del Consell Comarcal en la configuració d’una oferta de serveis públics útils per a tots els municipis de la comarca però, sobretot, pels pobles petits que no disposen dels recursos econòmics suficients per donar satisfacció a totes les necessitats dels seus veïns.”  


“Som els grans desconeguts mediàtics però una peça essencial per articular una comarca cohesionada i socialment justa. En aquests propers dos anys demano el compromís de tots els consellers, estiguin o no a l’equip de Govern, per donar una nova embranzida a aquesta acció útil i necessària que impulsem des del Consell Comarcal del Tarragona al servei dels ciutadans del Tarragonès”, ha conclòs l’alcalde de Vespella.    

LA POLÍTICA



No he entès la mai la política com un joc de les cadires (tu caps, tu no caps, tu entres, tu no...). La política, stricto sensu, consisteix en guiar metodològicament una acció per transformar la realitat. Tolstoi deia que no hem d’obsessionar-nos en els grans discursos teòrics globals sinó en esforçar-nos per corregir les injustícies que se’ns presenten quotidianament. Des de la proximitat, des de la humanitat i des de l’empatia.

Darrerament s’ha especulat molt sobre noms, càrrecs i organigrames en el Consell Comarcal del Tarragonès per aquests propers dos anys de mandat. Això no és l’essencial. El nom no fa la cosa, la política que s’aplica sí. Com a responsable de l’àrea social el que m’enorgulleix del Consell Comarcal és la gran feina que es fa, per exemple, a nivell de beques de menjador, d’ajuda a les dones maltractades víctimes de la violència masclista, d’assistència a les persones grans al seu domicili, etc. Gràcies a l’esforç dels tècnics i de tots els treballadors implicats i compromesos amb el servei social que oferim des del Consell. Un pot prescindir d’un nom però no pot restar una beca menjador a un nen que no tingui l’alimentació bàsica garantida. Hem de seguir fent-ho i desenvolupant-ho guiats pels valors de justícia social i equitat sense els quals les dades econòmiques d’un pressupost no serveixen per a res. Això és el que hem fet aquests darrers dos anys i el que seguirem fent els propers dos anys des del Consell Comarcal pensant tant en els grans nuclis urbans com en els petits pobles del Tarragonès

Aquest compromís polític és vàlid pel Consell Comarcal i també ho és per l’Ajuntament del Catllar. Com molts dels lectors recordaran ara fa un any els perdedors de les eleccions van sumar les seves ambicions per descavalcar del govern municipal a aquells que havíem guanyat la confiança majoritària dels veïns a les eleccions municipals. Sempre he pensat que els pactes que tenen com a únic objectiu frustrar allò que les urnes han decidit no porten enlloc. Per desgràcia, no ens hem equivocat. En tan sols un any els membres de l’actual majoria de Govern (perquè són una majoria de Govern més que no pas un equip de Govern) han procedit a impulsar tres remodelacions de l’organigrama municipal, tinents d’alcalde, junta de Govern, etc. Canvis, inoperància i inestabilitat...en menys d’un any!

Sou molts els que us adreceu a nosaltres aquests mesos, a peu de carrer, per demanar-nos que continuem davant l’evident manca de lideratge i d’acció política coherent per part d’aquells que van creure que havien de posar els seus interessos partidistes per davant dels interessos generals del poble. El vostre suport és la millor injecció de motivació moral que podem tenir. Treballarem per no decebre la vostra confiança i per garantir, ara sí, el canvi que el Catllar necessitat amb urgència a les eleccions municipals de 2019.

Vull, per tant, expressar la meva sincera gratitud a tots els veïns i veïnes del meu poble, m’hagin votat o no, pel seu escalf i a tots aquells companys i companyes que han confiat en la meva persona per coordinar accions polítiques transformadores des de diferents àmbits de responsabilitat institucional.

Aquesta és la motivació que ens empeny (perquè els socialistes parlem sempre de projectes col·lectius). Com és aquest Catllar que desitgem? Com podem reforçar aquesta comarca per la que treballem des del Consell? Ho resumiré fent meves les paraules de Bruno Kreisky, canceller socialista austríac, que sempre responia això quan se li preguntava que oferia als seus electors: “la seguretat i el benestar, la llibertat i el progrés a totes les llars, a tots els homes i dones. Em refereixo als milers de pisos i apartaments on els treballadors i els que es guanyen el pa amb el seu empeny diari s’esforcen, enmig dels accidents i de les dificultats de la vida, en protegir de la privació material als seus fills i en educar-los en base a uns conceptes ètics que després els permetran assumir responsabilitats amb coherència.”


Això és el que entenc per política, l’autèntica, la de veritat. No els noms, ni els càrrecs, ni les retribucions, ni les batalletes de campanar. Aquesta és la convicció que ens porta a liderar el canvi necessari al Catllar i a donar continuïtat a la bona feina que s’està fent des del Consell Comarcal sumant esforços entre molts per garantir prestacions, serveis i eficiència.     

dijous, 22 de juny de 2017

EL BAIX PENEDÈS REBRÀ ENGUANY 2.945.535 EUROS DEL PLA D’ACCIÓ MUNICIPAL DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA



La comarca del Baix Penedès rebrà un total de 2.945.535 euros de les aportacions del pla d’acció municipal de la Diputació de Tarragona aquest 2017. Això ho ha fet públic el diputat delegat del P.A.M. Salvador Ferré en una trobada amb alcaldes i regidors socialistes de la comarca que s’ha dut a terme avui a Santa Oliva.

Així, gràcies a aquest pla d’acció municipal, el Vendrell rebrà enguany 294.595 euros, Calafell 256.945 euros, Cunit 314.830 euros i l’Arboç uns altres 236.880 euros. Així, fins cobrir la totalitat dels 14 municipis de la comarca.

Segons ha emfatitzat Salvador Ferré, “les aportacions del pla d’acció municipal de la Diputació sovint són les úniques partides inversores extramunicipals amb les que poden comptar els ajuntaments per tirar endavant accions concretes en benefici dels seus conciutadans. Per exemple, aquests tres milions d’inversions directes de la Diputació al Baix Penedès demostren, amb efectes pràctics i no només amb declaracions de bones intencions, el compromís de la Diputació amb la comarca.”

En el mateix sentit s’ha manifestat la diputada provincial socialista pel Baix Penedès Imma Costa que ha posat de relleu que “la feina, els serveis i les inversions provinents de la Diputació de Tarragona són essencials per al món municipal de les nostres comarques. Parlàvem del P.A.M. però també ho podríem fer del programa de modernització d’equipaments informàtics per a garantir l’administració electrònica (PEXI) gràcies al qual molts ajuntaments disposen de les eines per poder millorar les xarxes bàsiques municipals i posar-les al servei dels veïns i veïnes.”

Finalment, Imma Costa ha subratllat “el paper útil real que la Diputació fa a nivell territorial al servei de tots i cadascun dels quasi 190 municipis que tenim a la província i, per tant, dels 800.000 tarragonins i tarragonines. És una tasca potser no molt coneguda mediàticament però vital especialment per als municipis petits i mitjans que sense els serveis, subvencions i ajudes provinents de la Diputació es quedarien sense eines per poder gestionar els seus pobles i ciutats.”

“Precisament millorar aquest servei útil i real és l’objectiu principal que ens hem proposat per aquesta legislatura i d’aquí, per exemple que la Diputació hagi incrementat exponencialment les aportacions incloses en el P.A.M. durant els propers anys”, ha afirmat la diputada socialista.


El grup del PSC de la Diputació de Tarragona du a terme amb caràcter regular sortides territorials de treball a fi i efecte de poder informar de primera ma als regidors dels municipis de les diferents comarques dels serveis, ajudes, prestacions i subvencions que poden sol·licitar via Diputació. 

dimecres, 21 de juny de 2017

LLUITANT CONTRA LA XACRA DE LA POBRESA ENERGÈTICA



Estem a les portes de l’estiu i per a moltes famílies això tornarà a suposar problemes de salubritat als seus habitatges, refrigeració insuficient, mala  alimentació, propensió a malalties respiratòries o d’altres feixugues i doloroses (com l’artritis), etc. És a dir, un conjunt de mancances i de problemes greus que defineixen el que coneixem com a pobresa energètica.

En aquest sentit vull ser claríssima: ens enfrontem a un dels problemes -una autèntica xacra- més greus que tenim com a societat, juntament amb el drama de la pobresa infantil o de la intolerable taxa d’atur que encara arrosseguem i patim.

S’ha parlat, sovint teòricament, del problema però no s’ha incidit prou en les mesures necessàries per solucionar-lo. Lluny de tractar-se d’un tema menor les mateixes estadístiques oficials assenyalen que unes 20.000 llars a la província de Tarragona no tenen els subministraments energètics essencials garantits. 20.000 llars en un província que suma uns 800.000 habitants, això ens dóna una idea exacte de la dimensió del problema al que estic fent referència.

Calen mesures eficaces i aplicables de manera immediata per aconseguir que es garanteixi el subministrament a tots els consumidors vulnerables i que es reguli amb caràcter d’urgència la pobresa energètica que pateixen les famílies amb ingressos econòmics molt baixos. La pobresa energètica mata, literalment, com per desgràcia hem pogut constatar aquests darrers mesos a les mateixes comarques tarragonines.

Estem davant d’una realitat impròpia d’una democràcia desenvolupada com la nostra, d’un problema que afecta a famílies a l’atur, a avis i àvies amb pensions mínimes, a nens i nenes que pateixen aquest dèficit energètic. Parlem de depressions i de baixa autoestima de pares i mares que es veuen impossibilitats de donar el benestar material que es mereixen els seus fills. En definitiva, una realitat injusta i inacceptable.

Com combatre-ho? Treballen plegats i amb lleialtat, totes les institucions i les entitats socials, per arribar fins a l’última racó de la província i eradicar la pobresa energètica de la nostra societat. Cal, per exemple, que el Govern garanteixi el bo social i el subministrament elèctric de manera que, sota cap concepte, pugui quedar interromput per cap empresa comercialitzadora.

Des de la Diputació de Tarragona fa anys que treballem i que fem tot el possible, dins de les nostres responsabilitats i competències, per ser útils en aquest noble empeny. Com? Participant a la taula sobre la pobresa energètica juntament amb la resta de diputacions del país i les entitats municipalistes que són les que reben directament la pressió i l’impacte d’aquesta realitat als seus pobles i ciutats, a peu de carrer.

Impulsant tallers sobre la factura de la llum amb la finalitat de fer entendre a la ciutadania com poden rebaixar el consum energètic i estalviar diners així com posar en coneixement les diferents accions tarifàries i contractuals actualment vigents.

Arribant a un conveni amb la Creu Roja, amb una inversió de 50.000 euros, a fi i efecte d’elaborar auditories energètiques als edificis de persones en situació de pobresa energètica identificades pels serveis socials dels ajuntaments. Per a què? Per concretar quines són les mesures tècniques i econòmiques, o les reformes necessàries, encaminades a fer possible l’estalvi energètic d’aquests ciutadans, així com l’ús racional de l’energia.


Alguns diuen que es tracta d’una gota d’esperança en un oceà de patiment. No estic d’acord però encara que fos així una gota, la suma de moltes gotes, poden arribar a abastar un oceà. Però cal anar més enllà. No podem mantenir-nos en l’àmbit de les mesures pal·liatives cal fer un pas endavant col·lectiu i atendre la pobresa energètica des d’una vessant preventiva, atacant les causes de la pobresa i de les desigualtats que són l’origen de totes les desgràcies. Fem-ho! Sense recriminacions ni batalletes de campanar, perquè garantir una vida digna a tots els ciutadans és l’objectiu i la raó de ser de totes les administracions públiques i l’impuls ètic que guia la nostra acció política.  

dimarts, 20 de juny de 2017

JOAN RUIZ: “EN TOTS AQUESTS ANYS DE GOVERN DEL PP NOMÉS 13 PERSONES A TOTA LA DEMARCACIÓ HAN POGUT JUBILAR-SE ANTICIPADAMENT PER TENIR UNA DISCAPACITAT SUPERIOR AL 45%”



“A tota la província de Tarragona, a tota una demarcació de 800.000 habitants, tan sols 13 treballadors han pogut jubilar-se anticipadament per tenir una discapacitat igual o superior al 45% des de que Mariano Rajoy és president del Govern. I com diria aquell: “no hacer falta decir nada más.”, així ho ha fet públic avui Joan Ruiz diputat socialista al Congrés per Tarragona que ha preguntat el Govern del PP sobre aquesta qüestió.

“És una xifra patèticament ridícula que constata, un cop més, que amb el PP hem retrocedit, com els cracs, en drets i prestacions socials en relació als anys de progrés i avanços que va suposar el Govern socialista. Un retrocés que perjudica en aquest cas un col·lectiu especialment colpejat per la crisi com és el de les persones amb discapacitat”, ha reblat.

Joan Ruiz ha recordat que el grup socialista ha demanat al Congrés que el Govern permeti l’accés a la jubilació anticipada als treballadors que acreditin un grau de discapacitat del 33% durant el període mínim de cotització obligatori.

Cal recordar que actualment els treballadors amb determinades discapacitats poden accedir a una jubilació anticipada si han mantingut un grau igual o superior al 45% de minusvàlua durant el període mínim exigit per tenir dret a la pensió, que és de 15 anys.


“La realitat, doncs, és que molts potencials ciutadans que podrien beneficiar-se d’aquesta mesura no compten per a tot el període de cotització amb un certificat que els reconegui el grau de discapacitat necessari per jubilar-se anticipadament. Ens trobem amb què exigir un grau mínim del 45% expulsa moltes persones dels avantatges d’aquesta mesura impulsada, precisament, per protegir-los. Per això seguim demanant al Govern que permeti que aquests treballadors puguin accedir a la jubilació anticipada amb un grau de minusvàlua del 33% durant els 15 anys de cotització necessaris”, ha conclòs el diputat socialista.   

dilluns, 19 de juny de 2017

EL VERTIGEN



En el seu insuperable assaig “la psicologia de les masses” el brillant sociòleg francès Gustave Le Bon establia que en la construcció narrativa de qualsevol manifestació nacionalista es distingeixen tres fases estretament lligades. En primer lloc, una mítica edat d’or que va acabar abruptament per la intervenció d’un element extern (l’enemic). Segon, un present en decadència de la pàtria subjugada que està a punt de ser eradicada (sentiment agònic). Tercer, un moment de glòria i d’inspiració col·lectiva a partir del qual s’albira un futur utòpic i paradisíac (fase pseudo-miraculosa).

Aquest esquema, perfectament identificable en el relat del nacionalisme espanyol i de la majoria d’expressions similars europees, és clarament present en l’actual discurs independentista. Vindria a ser una cosa similar a això: Tot anava de faula a Catalunya fins a la tràgica data de 1714 en què vàrem ser “envaïts pels espanyols” (fase 1). Des d’aleshores vivim “oprimits” per un Estat que busca obsessivament la nostra anihilació com a poble (fase 2). Per sort, a l’últim minut, serem salvats pel referèndum a partir del qual construirem un nou Estat virginal on tothom tindrà postres per sopar i on regnarà la felicitat antropològica –perfectament reflectida per la campanya “el país que volem” de l’ANC- (fase 3).

Des de fa uns dies s’ha afegit un nou mantra a aquesta fe col·lectiva immaculada: el dia 1 d’octubre votarem “o sí o sí” en un referèndum vinculant i legal, tot i que hores d’ara no hi hagi cap garantia que sigui ni una cosa ni l’altra. Més aviat hi ha la garantia de tot el contrari, tal i com està plantejat. Però, via fora! perquè insinuar la més mínima crítica, objecció o dubte raonable als aforismes que han sacralitzat el PDECAT i la CUP et situa automàticament en el camp del “feixisme” o ser directament titllat d’anti-democràta.

És una disjuntiva, doncs, típicament maniquea: o blanc o negre, o amb els “demòcrates” o amb els que “neguen la democràcia”, o “patriotes o “unionistes”. Ni matisos, ni comprensió de les raons de l’altre, ni punts de trobada. O amb nosaltres o amb “l’enemic de la democràcia”. Els sectors més radicals de l’independentisme (afortunadament molt minoritaris) van més enllà i ja assenyalen amb el dit als anomenats “enemics del poble” i demanen “tractar-los com a tals”, al més pur estil stalinista.

Per fortuna, els que fem política a peu de carrer sabem que la realitat que es viu als carrers i places de Catalunya és molt diferent a la que es vol dibuixar des de determinat discursos abrandats. Sabem que els diferents sentiments d’identitat nacional conviuen perfectament, com conviuen la llengua catalana i la llengua castellana a la vida diària. Sabem que hi ha catalanistes que no són independentistes i que hi ha demòcrates que entenen que forçar un referèndum unilateral que no té, tal com està plantejat, la més mínima oportunitat de tirar endavant és un sense sentit. Un sense sentit que pot engrescar molta gent -i vull aquí manifestar el meu respecte per als seus sentiments i il·lusions- però un sense sentit que els responsables polítics que aquests dies van fent juraments solemnes saben infructífer. I l’esforç infructífer condueix a la frustració. I la frustració a la melancolia.       


Vull finalment fer una crida a l’Espanya progressista. No certament a l’Espanya que diu representar el PP i el nacionalisme centralista sinó a l’Espanya de Machado, de García Lorca, de Miguel Hernández. L’Espanya dels intel·lectuals castellans que signaven en defensa de la llengua catalana durant els tristos anys de la Dictadura. El discurs independentista ha reduït el concepte d’Espanya a una mena d’imatge kitsch meitat Mariano Rajoy meitat guàrdia civil amb tricorni sortit d’una pel·lícula de Buñuel. No ho permeteu. Alceu la vostra veu. Rebutgem conjuntament el reduccionisme nacionalista, sigui quin sigui, i lluitem per vertebrar una societat oberta, cívica, tolerant i respectuosa on cadascú pugui viure la seva catalanitat o espanyolitat en funció de les seves conviccions dins d’un marc federal i plural. Encara som a temps de fer-ho. Si no fem res després serà massa tard per a lamentar-ho. Que el vertigen que molts senten aquests dies es tradueixi en una actitud de defensa cívica del nostre marc de convivència que eviti una confrontació institucional on tots, com a societat, prendrem mal. 

dimecres, 14 de juny de 2017

PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR...



Ja em perdonaran el sacrilegi però avui no vull parlar del referèndum. Ni del referèndum ni del reguitzell de declaracions i contradeclaracions exaltades que ens esperen a tots els soferts ciutadans d’aquí a l’1 d’octubre. No vull fer-ho tret d’animar tothom a sobreviure com bonament pugui al creuament d’acusacions, insults, desqualificacions i exabruptes entre el Govern de la Generalitat i el seu soci parlamentari, d’una banda, i el Govern espanyol i el seu “entourage” polític-mediàtic, de l’altre, que tenim per endavant en els propers mesos. Per sort el nivell de pseudo-histèria dialèctica a què han arribat alguns no s’ha traduït a peu de carrer, on els catalans (tots i cadascun d’ells, pensin el que pensin i tinguin la identificació nacional que tinguin) estan demostrant una major sensatesa que alguns dels seus autoproclamats dirigents.

No vull parlar, doncs, del “monotema”. Com a diputat socialista vull centrar-me en una qüestió que, si fóssim efectivament un país “normal”, requeria més dels nostres esforços i actuacions institucionals: em refereixo a l’alimentació dels nens i nenes.

Un litre de llet a la setmana. Aquesta és la quantitat mínima de llet que un infant ha d’ingerir per tenir un desenvolupament adequat. Segons els nutricionistes la llet és una de les principals fonts de calci, el mineral més abundant del cos humà, bàsic en la formació per exemple de les dents i dels óssos.

Tenen tots els nens i nenes catalans aquest consum mínim de llet setmanal garantit? Ni remotament. Fa tan sols uns dies el Banc d’Aliments de Catalunya ha alertat que un de cada quatre nens al nostre país no pot accedir regularment a aquest consum bàsic. Un de cada quatre. No surten diàriament als mitjans de comunicació, no centren el debat polític, són “invisibles” a efectes d’opinió pública. Però existeixen, tenen un existència tan respectable com la de qualsevol altre però pateixen una precarietat alimentària que els condicionarà durant tota la vida.

Vull ressaltar que estem parlant de vida, literalment. El mateix Banc d’Aliments denuncia que en grans ciutats com Barcelona els econòmicament més desafavorits tenen una esperança de vida, de mitjana, 10 anys inferior en comparació amb els habitants dels barris amb un nivell de renta per càpita superior.

I parlem d’alimentació però podríem dir el mateix, per exemple, en matèria de pobresa energètica. Les mateixes dades oficials de la Generalitat assenyalen que prop del 9% dels catalans no poden mantenir els seus habitatges a temperatures adequades o que un altre 7% pateix endarreriments en el pagament de les factures dels subministraments bàsics. Potser el fet que els preus de l’aigua hagin crescut un 66% en els darrers set anys explica aquesta situació límit per a moltes famílies. En fi...


Els socialistes hem demanat reiteradament al Parlament un gran acord nacional entre totes les forces polítiques, un gran pacte efectivament de país, per eradicar la pobresa infantil de la nostra societat. Volem garantir que totes les famílies tinguin els ingressos mínims necessaris per cobrir les seves necessitats bàsiques. Desgraciadament, no ens n’hem sortit. El debat identitat ha esdevingut, ja sigui en un sentit favorable a la independència o en la vessant contrària, una gran excusa per ajornar decisions que no poden esperar. “Després de la independència”, diuen alguns, “garantim primer la unitat d’Espanya”, responen els altres. No senyors meus. Assegurar que tots i cadascun dels nens i nenes d’aquest país consumeixen la llet necessària per garantir el seu desenvolupament és una causa sagrada que ens hauria d’unir a tots deixant de banda el nombre de franges dels colors de la bandera. Fins que no ho entenguem així no serem plenament un país lliure sigui quina sigui la bandera que onegi a la Plaça de Sant Jaume. No serem una societat lliure. Ni justa. Ni serem la societat que “respon al plor d’un infant” per la que van lluitar els nostres millors.      

dimarts, 13 de juny de 2017

926 EUROS



926 euros l’any. Aquesta és la quantitat econòmica, amable lector, que de mitjana paguem els ciutadans de Tarragona de sobrecàrrega en impostos per cobrir la pèrdua que suposa la descomunal evasió fiscal que es produeix any rere any a càrrec, sobretot, de les grans fortunes i les grans corporacions empresarials.

Només a la província de Tarragona això suposa una evasió fiscal calculada en uns 1.500 milions d’euros anuals. Si aquests diners tributessin al nostre país no hagués estat necessari dur a terme les brutals retallades en drets i prestacions socials bàsiques. Per exemple, es podria cobrir el 90% de la factura sanitària del país.

I què ha fet el Govern del PP en relació a aquesta injustícia tan flagrant que afecta les butxaques de tots i cadascun d’aquells que estan llegint aquestes línies? Doncs aprovar una amnistia fiscal per aquests delinqüents econòmics que ha permès als defraudadors pagar tan sols un 10% del capital que aflorin per poder regularitzar els diners evadits del país, sense interessos, sense recàrrecs, sense sancions ni imputacions penals. D’aquesta amnistia fiscal, recordem-ho, se’n van beneficiar persones fins i tot investigades en casos de corrupció com els senyors Bàrcenas, Rato o la família Pujol, entre d’altres.

Barra lliure al gran capital, vaja, mentre al mateix temps es fulminava als treballadors i emprenedors amb una pujada d’impostos generalitzada, mentre s’endegava el copagament sanitari o es laminaven les ajudes als dependents.

Si no fos pels ominosos casos de corrupció ens trobaríem davant de l’escàndol número u del Govern del PP. Fa uns dies el Tribunal Constitucional ha declarat, per unanimitat, nul.la aquesta amnistia fent justícia a allò que ja sabíem a peu de carrer: que era indigne demanar un esforç econòmic als treballadors mentre al mateix temps es premiava als defraudadors de molts milions a la hisenda pública donant-los barra lliure fins i tot per a delinquir.

Els socialistes volem ser claríssims sobre aquesta qüestió. Quan tornem a tenir responsabilitats de Govern no hi haurà ni més perdó, ni amnisties per als grans delinqüents econòmics. El que si hi haurà seran més inspeccions, sentències i presó per als evasors fiscals que s’atreveixin a robar als ciutadans defraudant impostos. Els tarragonins i tarragonines estan farts, i amb raó, de veure com s’enriqueixen uns pocs, els de sempre, mentre molts dels seus fills es veuen obligats a marxar a l’estranger per guanyar-se la vida. La lluita contra aquestes xarxes d’evasió fiscal serà un objectiu prioritari de l’equip dirigit per Pedro Sánchez.

Quan els socialistes vàrem governar vàrem recuperar un total de 56.000 milions d’euros lluitant contra el frau fiscal i vàrem incrementar les plantilles de treballadors públics de l’agència tributària destinats a la lluita contra el frau fiscal dels grans delinqüents econòmics. I què ha fet Rajoy des de que ha arribat al Govern? Impulsar aquesta amnistia fiscal immoral, injusta i sense precedents i, al mateix temps, exigir als pensionistes que paguin una part de les seves medicines, a les persones en situació de dependència negar-los la prestació a la que tenen dret, acabar amb les ajudes al lloguer per als joves, fer que els malalts que han de sotmetre’s a diàlisi hagin de pagar-se l’ambulància que els porta a l’hospital o que els treballadors veiessin, en sec, laminats els seus drets laborals durament conquerits.


Cada cop és més evident que necessitem un canvi. Un canvi que introdueixi moralitat a la vida política del país. Un canvi necessari i imprescindible. I urgent. 

dilluns, 12 de juny de 2017

EL PSC PREGUNTA AL GOVERN DEL PP PELS MOTIUS DEL RETARD EN LES OBRES DE REMODELACIÓ I MILLORA DE L’ESTACIÓ URBANA DE TARRAGONA



El diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz ha fet públic avui que el grup socialista al Congrés ha entrat a registre una pregunta al Govern del PP en la que es demanen els motius dels retards pel que fa al calendari previst de les obres de millora i remodelació de l’estació urbana de Tarragona.

“No entenem els motius d’aquesta demora absolutament injustificada. Cal recordar que el ministeri de Fonent s’ha compromès reiteradament a dur a terme aquestes obres necessàries tenint en compte que ens referim a l’estació urbana d’una capital de província. Volem saber perquè no es compleix aquest calendari d’obres? Està dormint el somni dels justos al calaix d’algun despatx? Ha aprovat el Govern un nou calendari d’obres i no l’ha comunicat a ningú? Els tarragonins i tarragonines, principals damnificats per aquesta omissió, es mereixen una resposta...”

En aquest sentit, Joan Ruiz ha recordat que els ministres del PP s’han compromès reiteradament a tirar endavant aquest projecte de remodelació de l’estació de ferrocarril de Tarragona. Malgrat això el projecte acumula anys de retard i segueix sense veure la llum.  

En teoria la remodelació preveu l’ampliació de les andanes i de l’esquema de les vies i la instal·lació d’ascensors i escales mecàniques per millorar-ne l’accessibilitat pensant, especialment, amb les persones amb mobilitat reduïda.


“Vull recordar que la millora de l’estació és una justa reivindicació unànime de la societat tarragonina. Fa anys que batallem exigint una estació digna i un servei eficient i no hem rebut més que promeses verbals per resposta que mai s’han acomplert. El mateix ajuntament i l’alcalde Ballesteros han exigit una solució urgent al Govern amb accions i mocions que han rebut el suport de tots els partits representats a la sala de plens, inclosos els regidors del PP. Què més necessita el Govern de Rajoy per atendre aquesta justa reivindicació dels tarragonins que, a més, no suposa cap sobrecàrrega econòmica inassumible pel seu executiu? Com és possible tanta desídia?”, s’ha preguntat retòricament el diputat socialista. 

divendres, 9 de juny de 2017

CONTRA LA POLÍTICA-ESPECTACLE



“Me la bufa”, “me la suda”, “me la pela”, són només algunes afirmacions d’entre un reguitzell realment notable expressades per l’actual líder de Podemos, Pablo Iglesias, en plena seu parlamentària. Quan els periodistes van recriminar-li aquests exabruptes el senyor Iglesias va respondre afirmant que “així parla el poble” i que ell, com a digne representant d’aquest “poble”, havia d’emprar els mateixos termes. Va pretendre convertir així el que tradicionalment podríem definir com un exercici de vulgaritat i mala educació en una virtut revolucionària.

És tan sols un exemple més, potser paradigmàtic, del populisme de curta volada que darrerament s’ha posat tan de moda. Ja em perdonaran el que diré ara però no m’han interessant mai els polítics que es limiten a fer prediques amb discursos teòrics. Al contrari, m’interessen els que poden transformar les seves paraules en accions. No m’interessen gens els profetes que auguren solucions paradisíaques sense concretar mai com pensen arribar a aquests escenaris idíl·lics.

Com a regidor socialista al meu poble, la Canonja, i com a diputat socialista a la Diputació de Tarragona he preferit sempre treballar i lluitar políticament per tal que els veïns del meu municipi i els ciutadans de les comarques tarragonines tinguin un millor servei educatiu, millors equipaments i prestacions sanitàries, unes carreteres provincials més bones, ajudes, subvencions, inversions que els permetin obtenir una prestació real que els ajudi en la seva vida quotidiana. Els socialistes, amb els nostres errors i les nostres mancances, hem treballat per aconseguir resultats tangibles, sense voler mai exercir aquesta mena de política-espectacle representada pels grans predicadors que mai transformen la realitat.

Per aquests darrers, de fet, tot és molt senzill. Es dediquen a sacsejar les desgràcies humanes i mundanes per després emfatitzar els grans principis platònics: “hauríem de ser tots més feliços”. Després baixen de l’atri o deixen el micròfon sabent, d’antuvi, que tenen l’aplaudiment garantit, fet que alimenta la seva vanitat...això si, sense haver proposat ni una sola mesura real per solucionar els problemes de la gent.

Els socialistes, per contra, ens comprometem amb les respostes. Sabent també que a vegades aquestes respostes són complexes i fins i tot contradictòries i que la democràcia és una eina per ordenar la convivència i no un manual tancat amb totes les respostes garantides. Normalment el pragmatisme és menyspreat a la nostra societat llatina perquè es presenta com a sinònim de traïció als ideals i valors. No estic d’acord. Nosaltres entenem el pragmatisme com l’obligació moral de dur a terme les nostres idees i conviccions d’esquerres a la realitat.

Volem canviar la realitat per millorar-la amb propostes que donin resultat, que funcionin i que, per descomptat, siguin honestes. Per això els socialistes hem donat suport a projectes estratègics per les comarques tarragonines com els mateixos Jocs Mediterranis de Tarragona o el complex recreatiu i turístic de Vila-seca i Salou, que facilitaran noves inversions, crearan nous llocs de treball i generaran riquesa per les nostres comarques.

Afirmava Marx que en política el que no és possible és fals. Alguns dels que ara es consideren els seus hereus ho ignoren, potser perquè l’anomenen molt però mai l’han llegit. Ans el contrari, els progressistes d’esquerra no volem limitar-nos a inventar un futur paradisíac permetent, alhora, deixant que la dreta de sempre continuï governant el present.

No, el dogmatisme no és camí de res fructífer. Els socialistes estem convençuts que les comarques tarragonines tenen futur, i molt, si fem les coses bé i ens ho creiem. La via per a fer-ho és créixer redistribuint la riquesa, com hem fet sempre que hem tingut la responsabilitat de governar. A diferència d’altres, nosaltres no ens presentem amb les mans buides sinó amb la realitat d’una acció política posada al servei dels interessos dels ciutadans del Camp de Tarragona.

Una realitat que va permetre, per exemple, invertir en sanitat, educació i pensions públiques com mai a la nostra història. Una realitat que va fer possible que, només a les sis comarques del Camp de Tarragona, tinguéssim més de 5.400 metges i infermeres als hospitals i consultoris mèdics públics, que es doblessin el nombre de places públiques de llars d’infants o que augmentéssim exponencialment el nombre de places de residència per a la nostra gent gran.


Aquesta és la política que ens interessa. La que no es queda en grans discursos abrandats sinó que es tradueix en realitats tangibles. La que entén la política com a idees en acció. La que vol sortir de la crisi però no amb promeses sinó amb idees que es puguin portar a la pràctica. Aquesta és la política socialista, la política d’esquerres de debò.   

MARIANO RAJOY NO ÉS WILLY BRANDT



El 1974 el socialdemòcrata Willy Brandt era canceller d’Alemanya. A les darreres eleccions havia obtingut una victòria aclaparadora amb el 46% dels vots, el millor resultats dels socialistes a tota la història alemanya. El 24 d’abril d’aquell any la policia alemanya va detenir Günter Guillaume, un dels assessors presidencials. Com es va comprovar posteriorment Guillaume era un agent secret dels serveis d’intel·ligència de l’Alemanya de l’est. Doncs bé, uns dies després de la detenció, Brandt va presentar la seva dimissió irrevocable com a canceller d’Alemanya. No perquè fos culpable, no perquè tingués res que veure amb cap xarxa d’espionatge, no perquè hagués ocultat informació, no perquè hagués tocat ni un marc de diner públic. No. Willy Brandt va dimitir perquè va argumentar que com a canceller s’havia equivocat depositant la seva confiança en algú que es va revelar com un espia fet que, ell entenia, havia de comportar la seva dimissió. Tota una lliçó d’ètica aplicada a l’activitat política.

El 2017 Mariano Rajoy continua sent el president del Govern d’Espanya. Com és sabut per tots aquells que estan llegint aquestes línies el PP, com a partit polític, està imputat en diversos escàndols de corrupció. No els recordarem tots perquè no tindríem espai, tan sols recordaré els anomenats casos Gürtel, Púnica i Lezo, un entramat de presumpta corrupció sistemàtica que els investigadors policials relacionen entre sí. Persones de la més estricte confiança de l’actual president del Govern (no cal recordar els ja tristament famosos missatges de whatsapp) estan directament assenyalats com a cervells d’algunes d’aquestes trames corruptes. El mateix Rajoy compareixerà properament com a testimoni en el judici del cas Gürtel.

Clar, des del respecte més escrupolós al principi democràtic de la presumpció d’innocència, si hi hagués a la Moncloa el rigor ètic i moral demostrat per un Willy Brandt el senyor Rajoy faria temps que no seria president del Govern. Per desgràcia, no tenim un Willy Brandt tenim a Mariano Rajoy amb totes les conseqüències que se’n deriven però un no pot eludir la seva responsabilitat política quan ha posat a dit a persones de la seva confiança personal que després han demostrat tenir una fortuna oculta en comptes opaques fora del país.    

Diu el senyor Rajoy que tot és una mena de cúmul de “casos personals aïllats” sense relació entre sí (agosarada afirmació si llegim les mateixes interlocutòries judicials), afirma també que a Espanya “qui la fa la paga”. No, sens dubte, gràcies a ell. Només cal recordar que quan van començar a aparèixer les primeres informacions que denunciaven la trama Gürtel el mateix Mariano Rajoy va comparèixer públicament rodejat per la direcció del PP (Ana Mato, Francisco Camps, Ana Botella, Rita Barberà, etc.) sostenint que “no estem davant d’una trama del PP com alguns pretenen. Això és una trama contra el PP, que és una cosa molt diferent.” Literal. Què hagués passat si la policia i els jutges haguessin compartit la seva credulitat? Que el senyor Barcenas seguiria sent tresorer del PP i les trames en qüestió funcionant a tuttiplen. De fet Rajoy sempre ha negat que el PP tingués cap vinculació amb la corrupció...fins que la realitat i l’acció de la justícia l’han posat contra les cordes. Que pensi el senyor Rajoy en la credibilitat i el bon nom del país que tant afirma estimar i defensar.   


En cap cas intento activar el ventilador i deixar l’ombra que “tota” la política és corrupte com alegrement sacsegen les diverses manifestacions populistes actualment tan de moda. En absolut. A Espanya hi ha més de 68.000 regidors i regidores dels quals més del 90% no tenen sou. La immensa majoria, de tots els partits –també del PP-, són persones honestes que dediquen el seu temps a treballar políticament per millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes. Però, precisament, per això, pel respecte que es mereixen les desenes de milers d’homes i dones que es dediquen a la política i que no han tocat mai ni un cèntim d’euro de diner públic, el senyor Rajoy i l’actual direcció del PP haurien de demostrar la resolució ètica que va exercir un Willy Brandt. Lamentablement, però, no hi ha cap indici que ho pensi fer potser perquè si repassem les mateixes declaracions i intervencions de Mariano Rajoy paraules com “ètica” o “moral” són pràcticament absents.   

dijous, 8 de juny de 2017

EL PSC ALERTA QUE EL GOVERN NO GARANTEIX EL TRÀNSIT DE TOTES LES MERCADERIES DELS POLÍGONCS QUÍMICS PEL TÚNEL DE LILLA DE LA FUTURA A-27



El diputat del PSC per Tarragona, Joan Ruiz, ha explicat avui que el Govern del PP no garanteix el trànsit de totes mercaderies procedents dels complexos industrials de Tarragona per l’interior del túnel de Lilla a l’autovia A-27.

En concret, segons resposta escrita del Govern a les preguntes del grup socialista, l’executiu posposa la decisió de permetre la circulació de mercaderies considerades perilloses procedents del clúster químic tarragoní a un estudi de risc que actualment està elaborant el ministeri de Foment.

Segons assenyala el diputat tarragoní, “aquesta autovia, endegada i impulsada pel Govern socialista, és fonamental per les comarques tarragonines ja que connectarà el nòdul del Camp de Tarragona amb l’interior del país i el nord de la península via una autovia d’altes prestacions. Per tant, exigim al Govern que garanteixi que l’autovia pugui també donar sortida i servei als productes que ens arribin tant del Port de Tarragona com de les produccions del nostre sector químic, així com de la resta de sectors productius tarragonins. Si tan sols servís per al trànsit de particulars, l’objectiu estratègic de l’autovia quedaria enormement mutilat”, ha afirmat Joan Ruiz.

En el mateix sentit s’ha manifestat el primer secretari del PSC a Montblanc, Juanma Cabello, que ha denunciat que “per desgràcia, i per enèsima vegada, hem de lamentar els retards en l’arribada de l’autovia a Montblanc. Exigim al Govern del PP que concreti d’una vegada per totes quina és la inversió plurianual necessària per fer-ho possible, la data de finalització de les obres i els terminis d’execució dels treballs.”

“Potser des d’un despatx llunyà de Madrid és tracta d’un tema menor però a Montblanc, a peu de carrer, no podem esperar per més temps el compliment d’uns compromisos que es repeteixen any rere any però que no s’executen mai. I les inversions raquítiques del Govern del PP no animen, precisament, a l’esperança.”

En relació a això, Joan Ruiz ha explicat que la resposta escrita del Govern assenyala que s’ha reiniciat els treballs però sense concretar inversions, quanties, ni terminis. “Tan sols es refereixen a què s’està treballant en l’estructura anomenada E 1+000 que forma part dels accessos al túnel de Lilla per la vessant de Valls. És a dir, el que ja sabíem...”
   

Finalment, el diputat socialista ha recordat que amb el Govern del PP les inversions territorials directes de l’Estat a la província de Tarragona en el marc dels pressupostos generals de l’Estat han davallat en més d’una tercera part. “Hem passat d’un volum inversor de 511 milions d’euros durant el període 2008-2011 amb Govern socialista (ja en un escenari marcat per la crisi econòmica) a unes inversions de tan sols 325 milions d’euros entre el 2012 i enguany, amb Govern del PP i Rajoy a la Moncloa.”